És una llarga història, que comença quan el meu pare va començar a venir a tocar a l’hotel Cap sa Sal, de Begur, on anava gent rica i fins i tot crec que en Franco hi havia fet alguna festa. De fet, una vegada la Rosario Flores em va dir: “Yo iba mucho con mi madre a Cap Sa Sal”. I quan li vaig contestar que també hi anava sovint el fill de puta d’en Franco, ella es va quedar molt callada, un silenci sepulcral [riu].

Sí, sí, cap a finals dels anys seixanta, perquè llavors tenia 16 o 17 anys i suposo que ja tocava en alguna orquestra. Em sona que acompanyava en Frank Charles, però no n’estic segur. La qüestió és que, a partir de llavors, els meus avis i la meva tieta van començar a anar també a Begur, on la meva tieta va conèixer el Carlos, un begurenc que acabaria sent el seu marit. I aquí comença la vinculació de la meva família amb Begur.

Sí, el meu cosí [Lluís Alsina] també tocava i, per a la festa d’aniversari d’un noi que estudiava FP amb el Vadi [José Luis Vadillo] i l’Àngel [Valentí], el baixista i el bateria, van decidir muntar un grup de versions. Per tant, hi havia membres de Begur, en Lluís i en Vadi, que tocaven junts, i l’Àngel i l’Eduard Font, que tenien un grup a Torroella que es deia Poquetecrec i havien tret una maqueta. En aquella festa d’aniversari havia de cantar el meu cosí, però no s’atrevia a fer-ho i va dir als altres que tenia un cosí que cantava molt bé. I em va trucar a mi, que llavors tenia 15 anys i tocava amb un grup a Tiana. Gairebé sense assajar, vam estar tocant versions durant dues hores en aquella festa. I va anar prou bé perquè vam dir de tornar a quedar per fer altres concerts, encara només de versions, a l’institut de FP de Palafrugell i suposo que a Mariscal, fins que jo ja faig un tema propi, que és No fingirem, i després el primer que vam fer amb el meu cosí. A partir d’aquestes dues cançons, tot canvia. I vam decidir gravar una maqueta.

Sí, i també No fingirem, Històries curtes... A la maqueta hi havia vuit cançons, de les quals la meitat les vam recuperar després per al primer disc de Glaucs. En resum, el 1994 vam fer el primer concert, al novembre; el 1995 vam gravar la maqueta, i el 1996 va sortir el disc.

Sí, però en aquella poca les coses anaven així. Tots ens dedicàvem a això i encara vivíem amb els nostres pares, així que teníem temps i diners –per dir-ho així– perquè el grup fos la nostra prioritat. La qüestió és que vam gravar la maqueta i la vaig enviar a RCA.

Però hi havia una raó molt simple per fer-ho: era la mateixa companyia on hi havia Umpah-Pah –que per a mi era tota una referència– i també Sau i, fins i tot, Sopa de Cabra, que estava a Ariola, un altre segell de BMG. Per tant, és on volíem anar. Llavors ens va trucar Paco Martín, que era una AR històric [AR són sigles d’artista i repertori, equivalent a un caçatalents], que va ser el descobridor dels Hombres G, entre molts altres artistes, i a partir d’aquí ja quedem i hi intervé el meu pare, perquè jo tot just tenia uns 17 anys. Ells dos no es coneixien, però evidentment en Paco sí que sabia qui era el meu pare. I el primer contracte discogràfic amb RCA el signo quan encara soc menor d’edat.

Evidentment, per a mi era fantàstic poder dedicar-me a la música i, a més, amb mitjans i una certa qualitat: era el somni de qualsevol adolescent que li agradi la música. En realitat la música no és el que més m’agrada, és el cine. Però en aquell moment vam tenir l’oportunitat i, quan aconsegueixes tenir un grup de música i guanyar-te la vida amb això, és molt guai.

Jo recordo que el primer que vaig pensar quan va sortir el disc de Glaucs va ser “hòstia, quina merda, ja no podré agafar més el metro!” És clar, jo em pensava en aquella època que els Umpah-Pah no podien agafar el metro, perquè eren tan famosos que els abordarien. I això que jo coneixia una mica la indústria de la música, pel meu pare, però el que havia tingut més a prop era en Serrat, i evidentment ell sí que no agafa el metro. Però jo també pensava que l’Adrià [Puntí] o en Gerard [Quintana] també es trobaven en la mateixa situació. Fins que un dia em vaig trobar el Marc Marquès [bateria d’Umpah-Pah] al metro i per a mi va ser com una constatació que sí que es pot agafar al metro. És que jo llavors era un nen [riu].

Sí, però jo crec que hem tingut el pitjor de les dues coses: formàvem part de la nova fornada, com es deia llavors, i que també incloïa altres grups com ara Gossos, Whiskyn’s, etc., i per tant no vam viure els anys d’èxit que van culminar amb el concert del Sant Jordi, però amb els anys se’ns ha col·locat en aquella primera fornada, com si tot fos una mateixa cosa. Amb tot el que significa això, perquè des de la perspectiva dels que han vingut després tota aquella generació del rock català no mola. Una vegada, algú –no diré qui– em va dir: tu ets conscient que no hi ha ningú que esperi un nou disc de Glaucs? És com dir: el vostre temps ja ha passat i el que feu ja no mola. I la qüestió és que jo sempre he tingut altres referents musicals: m’agradava molt Umpah-Pah, m’agradava molt Sopa de Cabra, però jo no era fan del rock català. Jo no he pensat mai que el rock català fos un estil. I hi havia molta gent que seguia tot el que fos rock català, i per a ells era el mateix Sangtraït que Sau, perquè el rock català era com un estil.

Sí, hi estic d’acord, perquè justament la nostra primera etapa acaba el 2003, just abans que comenci a sortir aquesta nova generació de grups que canten en català d’una manera absolutament desacomplexada, el que després s’ha anomenat el nou pop en català. Tot plegat és una evolució, un camí que va d’un lloc a un altre, i nosaltres estem just aquí al mig. Potser si haguéssim sortit cinc o deu anys després se’ns hauria posat al costat de, per exemple, Antònia Font.

Sí, és molt curiós que els nostres cinc primers discos es publiquessin amb cinc discogràfiques diferents. A RCA ens van fer fora perquè només vam vendre uns 10.000 discos del primer àlbum, una xifra amb la qual avui dia hauríem estat número 1 a Espanya. El segon disc, Simbènia (1998), el va treure Magna Music i va fer suspensió de pagaments. Després traiem un disc gravat en directe al Mercat de Música Viva de Vic (1999), per treure alguna cosa, perquè no tenim discogràfica, estem en ple judici amb Magna i no sabem què passarà. I per a Si vols venir (2000) apareix Julio’s Records, una discogràfica que va muntar Juli Guiu, de Clipper’s, fins que va morir el seu pare i aleshores el Juli decideix tancar la discogràfica perquè ha de tirar endavant la resta de l’empresa familiar, i ens quedem un altre cop al carrer. I com que ja no podem més, decidim acomiadar-nos amb un disc en directe gravat a La Mirona, que va ser l’últim disc de la primera etapa (2003) i que ja el vam publicar amb Música Global, que el 2007 va treure Antologia, quan ja estàvem convençudíssims que no faríem res més com a Glaucs. De fet, el 2005 vam gravar a Buenos Aires, ja sense el meu cosí, el disc de Nut (14 melodías bailables y una que no), i el 2006 vaig publicar el primer dels meus tres discos en solitari, i tot això ha sortit amb Música Global, que el 2014 també va treure el disc de tornada de Glaucs, Hem conegut la nit.

És que ara no tenim local d’assaig i tots estem dispersats. Només ens reunim per objectius, per dir-ho d’alguna manera, no quedem per assajar cada setmana. Però els tres que formem el nucli del grup ens coneixem molt, som amics de tota la vida.

Sí, a més de Marcel Ferrer als teclats, Oest de Franc a la guitarra i Jimmy Pinyol [Lax] a la bateria, hi ha també Georgina Llauradó i Carla Pueyo als cors. L’ampliació la vam fer pels 25 anys del grup, perquè la idea era treure l’EP que vam llançar el 2020, Tot és possible, i fer diversos concerts amb aquesta banda, però amb la pandèmia tot se’n va anar en orris. Però aquell estiu, quan es van poder tornar a fer concerts, vam actuar al Teatre Nacional i al Festival de Begur i, no sé si perquè veníem de l’aturada forçosa de la pandèmia, ens ho vam agafar amb moltes ganes i vam sonar molt bé, com si fos el final d’una gira i portéssim molt de rodatge. Després l’Àngel va marxar i el va substituir en Jimmy, però ja teníem clar que volíem continuar amb l’octet.

Sí. De fet, la idea d’aquest disc neix després de veure Letter to You, el documental que Springsteen va fer sobre el seu últim disc amb l’E Street Band, i on es veu com ell arriba al local, els músics estan allà apuntant cosetes i, de cop i volta, comencen a tocar amb una compenetració bestial. Evidentment això ho pots fer si ets l’E Street Band. Però nosaltres, en certa manera –i no em compararé en res amb Springsteen– també ens coneixem de fa molt de temps, com a mínim el nucli dur, i la idea era fer el mateix, tocar tots junts a la Casamurada, l’estudi d’en Jesús Rovira [Lax] a Banyeres del Penedès.

Més o menys, perquè era molt difícil coordinar les agendes de vuit persones per tancar-nos junts a l’estudi durant una o dues setmanes. Així que ho vam fer amb la mateixa premissa, però per parts, intentant preservar al màxim la frescor del directe. No és un disc de laboratori: si la primera presa ja sonava bé, no calia fer-ne una segona per afany perfeccionista.

Sí, ja et dic que aquest disc no seria així en molts aspectes sense Letter to you, de Springsteen. De fet, quan vam compondre Crits de guerra vaig pensar, hòstia, com molaria això tocat per l’E Street Band... Bé, qualsevol cosa tocada per l’E Street Band [riu]. I, per tant, vam pensar com l’estructurarien i com la farien ells, com una espècie d’homenatge, sense copiar-los.

No, Jo faig cançons guanya per alguns segons, i té més mèrit, perquè són 17 estrofes diferents. Aquella és molt més Dylan, com si diguéssim, i aquesta és molt més Springsteen.

Totalment. Ja ho és fins i tot publicar un disc, sobretot en format físic, i aquest serà el nostre primer disc que surt també en vinil. Però és que nosaltres venim d’allà. Jo no sé fer singles. O sigui, jo quan faig cançons, les faig pensant que les hauré d’acabar incloent en un disc. I aleshores penso si la cançó pot obrir el disc, o si el tancarà, com vaig tenir clar de seguida que ho faria Crits de guerra. I si hi ha l’opció d’editar-lo en vinil, penso en quantes cançons poden entrar a cada cara del disc, o amb quin tema s’obre i es tanca la cara A i la cara B. Sembla que no, però hi ha al darrere una feina molt malaltissa i, al final, són coses que sobretot ens omplen a mi i al grup. Jo no sé si la gent se n’adona, però jo ja em dono per satisfet veient el resultat.