Angélica Liddell ha recuperat la plaça de Barcelona. Des de divendres a diumenge representa Dämon. El funeral de Bergman (Teatre Lliure, 20.30h) estrenat a Avinyó fa poques setmanes. La temporada vinent el TNC presentarà Vudú, que es va estrenar al Temporada Alta i ja hi ha el compromís (encara obert) a què tingui sala per a Eón, la tercera peça de la trilogia amb la qual la controvertida actriu directora i dramaturga s’enfronta a la mort, a la desaparició. Dämon és un sentit homenatge al cineasta suec Ingmar Bergman, que temia la mort i mantenia un combat dialèctic amb la vanitat i la crítica. Liddell entén que aquest enfrontament amb els crítics és part de la dramatúrgia i que s’anirà adaptant a cada escenari. A Avinyó va rebre una denúncia per injúries. No tindrà recorregut judicial, especula, apel·lant a la llibertat d’expressió. La polèmica ha fet que la peça hagi guanyat un graó més en l’escala “bergmaniana”. Què en pensa dels aldarulls per la celebració de l’Eurocopa? Liddell és clara. No té res a veure la violència real amb la violència en l’art, dalt d’un escenari: “L’art és la resistència a la barbàrie: la violència estètica lluita contra tots els feixismes i els totalitarismes.”

Dämon és un homenatge a Bergman. Un director de cinema que va conèixer quan TVE “ens tractava com a éssers intel·ligents i sensibles”, una actitud que avui ha desaparegut (es lamenta Liddell, en l’espectacle). Les obsessions de Bergman cap a la hipocresia i la vanitat; a la crítica; i darrerament, a la mort es fan presents. Liddell s’hi ha sentit identificada des de sempre; el considera “imbatible, estèticament”. Per això, decideix reproduir el funeral que el cineasta va deixar escrit al seu testament. Fins i tot han reproduït el taüt que Bergman va voler imitar de Joan Pau II, amb fusta de pi suec.

Si a Vudú, Liddell també descriu com vol que sigui el seu enterrament (en les parts anteriors mostra el seu abandonament del cos), Bergman s’hi enfrontava per la seva por a morir. L’artista admet que és una reflexió que el públic mira de distanciar-s’hi. “Quan els dius que cadascú acabarà morint, tothom riu”, com desentenent-se d’una evidència absoluta.

Per a Dämon, compta amb quatre actors del Dramaten suec; alguns d’ells van treballar amb el director. Li va semblar impossible no comptar amb ells perquè va comprovar que el fantasma de Bergman respirava per tot arreu. Fins i tot, ha convidat a la regidora Erika Hagberg. El repartiment professional es completa amb una desena d’avis i cinc dones més, que han sortit d’un càsting fet a Barcelona.

Liddell va passar una llarga temporada fora dels escenaris catalans, llavors molt reconeguda als escenaris francesos gràcies a la presentació de La casa de la fuerza a Avinyó el 2010. Es va corregir quan el Temporada Alta, la va incorporar a la seva llista de creadors a donar suport i, posteriorment, ja amb la direcció del Grec de Cesc Casadesús, programant The Scarlet letter (Grec 2020) i Liebestod (2021). Ara, s’augura que Barcelona també donara suport a Eón. En aquesta peça, Liddell, de prop de 60 anys, es vol acomiadar dels escenaris. De moment, intueix que no hi haurà paraula (un dels reclams més potents dels seus muntatges). Lamenta la falta d’hàbit artistes residents en teatres de l’Estat espanyol, en relació a la realitat escènica europea; “es penós.” Però no deixa de crear.