Cinema
Maria Rodríguez Soto
Actriu
“He tingut un cop de sort meravellós i l’he d’aprofitar”
L’estrena aquesta setmana de ‘Llobàs’ i els èxits de ‘Casa en flames’ i ‘Mamífera’ li fan viure el millor moment de la seva carrera
A les tres pel·lícules interpreta “dones que evolucionen cap a un altre lloc, que intenten trobar els límits i sobrepassar-los”
-
Maria Rodríguez Soto va rodar tres films en dos anys, però gairebé han coincidit a la cartellera JUANMA RAMOS. -
La intèrpret triomfa al cinema, però reivindica la seva carrera al teatre, on va començar: “El teatre m’ha ensenyat tota aquesta professió, m’hi sento molt més còmoda” JUANMA RAMOS. -
Maria Rodríguez Soto viu un moment de la seva carrera molt dolç Juanma Ramos.
Trencar les estructures per tornar-les a construir i fer una societat més lliure és un procés complicat i lent
Som una generació que, a l’hora d’interpretar, aboquem una veracitat, una naturalitat molt fortes
Va ser al·lucinant la rebuda i el premi per ‘Mamífera’ a Austin, en un festival tan important d’Amèrica
Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986), Pol López i Leon Martínez formen un singular trio de nòmades a Llobàs : un adolescent amb instints d’home llop (Leon), el germà gran i la seva parella. Viuen als marges de la societat, sempre fugint, en una història dirigida per Pau Calpe que s’acaba d’estrenar als cinemes. És la tercera aparició de l’actriu a les nostres pantalles de cinema en tres mesos, després de Mamífera , que li va valer el premi a la millor actriu al conegut festival de cinema d’Austin (Texas) South by Southwest, i de Casa en flames , on interpreta la filla d’Emma Vilarasau, que va pel camí de convertir-se en la tercera pel·lícula en català més vista de la darrera dècada. Els tres títols són en versió original catalana, un canvi molt significatiu en el nostre cinema respecte a uns anys enrere. L’actriu viu a Ciutat Vella i l’entrevistem en un bar a prop de casa on la coneixen bé. “Ara és horrible”, diu, en referència al turisme que ho envaeix tot, però reconeix que en aquesta zona on viu “se salva bastant”.
Ha encetat una etapa d’èxit a la seva carrera o creu que està a dalt del ‘carrusel’ i ve baixada?
Ja porto bastants anys en aquesta professió. És veritat que mai he arribat a aquest punt professional, ho noto molt, per exemple, en el fet que mai he fet tantes entrevistes, o que aquesta primavera i estiu he estrenat tres pel·lícules, però són les que he fet en els últims dos anys. Sembla que no pari de treballar i ha estat molt repartit, però tot acaba coincidint. Estic en un punt on no he estat mai, però això tampoc vol dir que em quedi aquí, perquè és impossible mantenir aquesta intensitat de treball. Crec que en algun moment això baixarà una mica, no sé si fins al punt que no tingui feina i hagi de tornar a treballar de cambrera o en una llibreria, com hem fet totes les actrius durant la nostra carrera. Espero que es pugui mantenir, si puc pagar el lloguer i viure tranquil·la ja en tinc prou. El premi és mantenir-se, i més en una professió en què el 95% de les persones no poden viure d’això.
‘Llobàs’ és una pel·lícula que, a través de la mitologia de l’home llop, parla de marginalitat?
Sí, és una bona definició. Llobàs és una pel·lícula molt especial amb un guió que a mi em va captivar. Em costa molt situar-la en un gènere, perquè hi ha vegades que té alguna cosa de pel·lícula de por, d’altres vegades toca el cinema social, per la marginalitat de què parla, i hi ha alguna cosa de road trip [viatge de carretera], també. Llavors, em va semblar una pel·lícula fascinant, en aquest sentit, perquè podíem abastar moltes coses. És una pel·lícula feta sense pretensions, austerament, tothom es va arremangar d’una manera meravellosa, i a mi m’agrada molt treballar així.
Tona només pensa en els altres, com el personatge d’Emma Vilarasau de ‘Casa en flames’, on també fa un paper...
Exacte, són aquestes dones que es dona per suposat que seran unes mares boníssimes i que renunciaran a la seva vida per tenir fills, que és el que ens han fet fer durant molt de temps. Però ara ha arribat un punt en què et sembla absolutament surrealista donar la teva vida per l’evolució de l’espècie humana. Si passes pel món, si tens la sort d’estar en aquesta vida, has de gaudir-la des dels petits tresors que vas trobant a mesura que vas evolucionant i creixent.
El tema de la maternitat connecta també amb la Lola de ‘Mamífera’, que a finals d’agost anirà a plataformes.
Sí, exactament. Jo estic fent una espècie d’exposició sobre la maternitat i sobre el coneixement femení que em sembla fascinant, n’estic aprenent molt i em sento molt afortunada de poder aprofundir-hi. Són personatges molt dispars, però les pel·lícules aprofundeixen molt en la seva psicologia i les relacions envers els altres.
Ha preguntat als directors o directors de càsting per què van a buscar Maria Rodríguez Soto per fer aquests papers?
No, jo vaig dient que sí, no pregunto gaire per si de cas, no sigui que l’espifiï [riu]. Soc una persona bastant empàtica, m’agrada molt treballar en equip, i això, vulguis o no, sempre va a favor d’una producció. Però com jo n’hi ha moltíssimes. He tingut un cop de sort meravellós i l’he d’aprofitar.
En teatre també viu un moment espectacular...
Sí, en teatre he reestrenat L’illa deserta, que va ser un fenomen molt bonic l’any passat, llavors amb Miki Esparbé. Ara amb Isak Férriz també ha anat molt bé, hem estat cinc setmanes amb La Villarroel plena. És un moment per mi molt bonic, perquè no sempre pots viure de la teva professió amb un agraïment del públic així. Veure com el públic està agraïdíssim, emocionat i content és un regal, de les millors coses que li poden passar a una actriu o a un actor.
Tot i que no hi va poder anar, la van premiar a Austin, a Texas, per ‘Mamífera’.
Sí, va ser al·lucinant la rebuda i el premi a Austin, en un festival tan important d’Amèrica. Ens va enganxar a totes en calces, mai més ben dit, perquè va ser una cosa extraordinària, que ens agafessin al South By Southwest. I a més a més, que poguéssim estrenar una pel·lícula com Mamífera el Dia de la Dona, jo crec que era un acte polític del festival en un estat com Texas on l’avortament no està permès, i que després el premi del jurat a la millor interpretació fos per a mi, això ja va ser la cirereta del pastís. Culmina el procés d’una pel·lícula que jo m’estimo i on he treballat d’una manera preciosa i única, perquè és la primera vegada que m’he trobat que tots els caps de departament són dones. Hi he treballat des d’un altre lloc i he vist que és possible fer-ho des d’una empatia, des d’una professionalitat i des d’un relax. Així com el teatre és un ambient més relaxat, el cinema és un lloc molt jeràrquic, hi ha molta diferència entre un actor i un assistent de vídeo, o de so. No entenc per què.
Em pot dir tres o quatre obres que hagi fet i l’han marcat, professionalment i personalment?
Els dies que vindran, evidentment. Jo havia treballat amb Carlos Marques-Marcet fent la TV movie 13 dies d’octubre. Amb ell vaig aprendre a estar davant d’una càmera, vaig aprendre que hi ha codis absolutament diferents, i la importància de la ment al cinema i del cos al teatre. Em vaig adonar que quan no faig res és quan funciona, la càmera capta el que penses. El motor del cinema és la ment i el del teatre és el cos. La càmera pot captar el que penses, però si estàs al Teatre Grec o a la Sala Gran del Teatre Nacional, la senyora que seu a la fila 15 no entendrà res del que penses. El teu cos ha de transmetre el teu pensament fins allà dalt. Aquesta és la gran diferència. Jo estava molt acostumada al teatre, i al cinema, al principi, tot em quedava sobreactuat. Vaig haver de fer la feina aquesta de treure i d’entendre els codis, que són diferents.
Què més l’ha marcat?
Vides privades, de Noël Coward, que és la primera obra de teatre que vaig fer. Em va marcar molt, em vaig sentir molt afortunada, perquè vaig conèixer un gran director de teatre, el Jordi Prat i Coll, i un equip d’actors meravellosos que em va donar suport i em va cuidar molt. Vaig entendre el teatre com un treball en equip, i això m’agrada molt. Una altra obra important per a mi va ser Una gossa en un descampat, de Clàudia Cedó, que va dirigir Sergi Belbel. Mamífera també és una de les pel·lícules que m’han marcat, he vist una nova manera de treballar que crec que és molt més profitosa, té alguna cosa de fer-ho de manera senzilla que va a favor de tot l’equip.
Forma part de la gran generació d’actrius nascudes als anys 80: Laia Costa, Bruna Cusí, Nausicaa Bonnín, Aina Clotet... Hi ha sororitat o es barallen pels papers?
Com a generació, hi ha bastant de sororitat, cada cop n’hi ha més. Jo, per exemple, soc molt amiga de la Vicky Luengo i de Bruna Cusí, amb qui vaig fer El llarg dinar de Nadal. Va ser el moment que a ella li va sortir el paper d’Estiu 1993; em vaig alegrar tantíssim per ella! La competitivitat no ens porta enlloc, però ens han fet creure que sí durant molt de temps. Mai depèn de nosaltres que ens donin un paper o no. Llavors, és absurd competir.
Tenen coses en comú?
Som una generació que, a l’hora d’interpretar, aboquem una veracitat, una naturalitat molt fortes. Hem tingut referents molt potents en l’àmbit teatral i en el cinematogràfic, com Emma Vilarasau, evidentment, o Rosa Maria Sardà. Abans el llenguatge era diferent, la interpretació també evoluciona. Crec que el que hem de seguir agafant de la interpretació d’abans és aquella dicció meravellosa. En un teatre t’has de fer entendre, que la gent ha pagat una entrada. És el mínim que se’t demana, com a actor o com a actriu. Però també la gràcia és poder tenir aquesta dicció i fer-ho tot des d’una naturalitat o des d’una versemblança que ara per mi té més valor que la cosa estrafeta. També depèn molt de l’estil amb el qual tu vulguis treballar. Poder tenir les diferents opcions està molt bé, és anar sumant coses.
Buscant alguna cosa en comú entre ‘Llobàs’, ‘Casa en flames’ i ‘Mamífera’, diria que interpreta tres personatges atrapats.
Sí, estan atrapats sobretot en el nivell que no encaixen dins el món, especialment la Tona, de Llobàs. No encaixa dins del món que ell ha decidit viure, en una caravana. La Júlia, de Casa en flames, tampoc encaixa amb la família que ella ha triat construir. I la Lola, de Mamífera, no encaixa amb el que la societat diu que ha de fer una dona per sentir-se plena. Llavors, en aquest sentit, crec que són dones interessants perquè tenen una contradicció envers el que la societat capitalista i patriarcal ens ha inculcat. Són dins d’aquest món com xais que tiren tots cap al mateix lloc, però són persones que es plantegen les coses i per això no encaixen, són dones que evolucionen cap a un altre lloc, que intenten trobar els límits i sobrepassar-los.
Malgrat tot el que denuncien a ‘Mamífera’, evolucionem cap a una societat més lliure?
Jo vull pensar que sí. Encara queda molt. Trencar les estructures per tornar-les a construir i fer una societat més lliure és un procés molt complicat i lent. Jo crec que ara encara estem trencant aquesta estructura, i hem començat a construir i això passa per educar molt bé les nostres filles, però sobretot els nostres fills. I aquest és el gran canvi que veig, hi ha una evolució diferent, com, per exemple, quan jo era petita, que clarament hi havia diferències molt marcades entre un nen i una nena. Ara en això, jo que tinc una filla de set anys veig que hi ha alguna cosa diferent. En la manera d’educar-la tu i la família, o el que poden veure en pantalla, que evidentment els pares hem de seleccionar, però aquestes ofertes abans no les teníem. Llavors hi ha aquest bri d’esperança.
‘Mamífera’ justament és un exemple que altres models de dona es comencen a representar al cinema...
Exacte. I això és meravellós, perquè, primer de tot, vol dir que les dones, les directores, guionistes..., estan accedint a explicar històries, i això és molt important. Si abans no s’han explicat aquestes històries és perquè aquestes dones segurament no tenien l’oportunitat d’estar a primera fila en el món audiovisual. A més a més, és molt bo perquè ens podem apropar a dones que potser en algun moment s’han sentit així, i podem explicar als homes com podem arribar-nos a sentir. Aquesta pel·lícula ha generat molt debat, en els col·loquis que fèiem després, i hi havia dones que se sentien mares que no s’hi veien gaire reflectides, o que veien que el paper de la persona que vol ser mare estava com molt reduït a una cosa. Però el que volem és apropar-nos-hi i ens volem donar les mans, és una estesa de mà cap a evolucionar juntes, perquè en el fons la comunitat és el que et fa més lliure i et fa el camí més tranquil.
‘Casa en flames’ va pel camí de convertir-se en la pel·lícula en català més taquillera dels últims deu anys, darrere d’‘Alcarràs’ i ‘Incerta glòria’.
Em sembla fortíssim. S’està convertint... No vull dir fenomen, perquè és una paraula molt forta, però hi ha alguna cosa que a mi no m’havia passat mai, que una pel·lícula funcioni d’una manera tan bèstia, d’una manera tan intergeneracional i en diferents classes socials. La burgesia catalana s’hi sent molt identificada, però fins i tot sent de barri pots empatitzar amb aquesta gent, perquè el conflicte és, en el fons, molt personal: una mare molt entregada que demana una mica d’afecte als seus fills. La gràcia d’aquesta pel·lícula és, evidentment, el guió, perquè té uns girs meravellosos i brutals, que expliquen molt bé els personatges, però també la línia entre l’humor i el drama que hem trobat, que és molt fina.
Els actors i actrius van improvisar?
Va ser una pel·lícula basada absolutament en el guió, però en moltes preses, quan el Dani de la Orden pensava que ja la tenia, ens deia que improviséssim. De vegades sortien amb humor i d’altres al contrari. Ha tingut molt material per poder crear el muntatge. Muntar és com tornar a fer una pel·lícula. Arriba un punt que tu també et sents amb tota la llibertat de fer el que sigui, perquè es va crear un vincle de confiança entre tots els actors i el mateix Dani confia molt en l’actor. Si té un dubte, te’l diu. És un director molt transparent, i a mi, almenys, em tranquil·litza molt com a actriu, et porta a construir, a atrevir-te a tirar-te cap amunt, perquè saps que mai cauràs. Això et fa arribar a punts on no arribaries.
Tots els personatges tenen defectes i virtuts, a ‘Casa en flames’, ningú se salva.
Sí, absolutament. El Dani ho ha dit moltes vegades, és una pel·lícula de gent que no s’estima bé, però que s’estima. Hi ha una casa entremig, molts diners... Les relacions humanes són de les coses més complicades de gestionar. Ahir vaig parlar amb Eduard Sola, el guionista, i una dona li va explicar que des que havia vist Casa en flames, el seu fill li havia trucat cada dia. Només per això, ja valia la pena fer-la. Hi ha una reflexió darrere, i ens agrada fer-la per remoure consciències, no només és entreteniment. És el que enganxa de la pel·lícula, pel ritme, per l’humor i perquè et fa connectar amb la família.
El seu personatge a ‘Llobàs’ m’ha semblat empàtic, bona persona, en contrast amb l’Adrià, que actua per instints...
Crec que la Tona encaixa una mica més dins dels paràmetres del que diríem normal a la societat. No està fora dels marges psicològicament, potser. Sent molta empatia, però alhora també crec que és una empatia que fa que s’oblidi d’ella mateixa. Acompanya dues persones que no se sap fins a quin punt li tornen aquesta estima a ella, jo crec que no. És com el retrat femení de la dona d’abans que estava pendent dels altres i no buscava la seva pròpia felicitat o el seu propi camí. Però hi ha un moment que fa un clic i sí que pot començar a posar sobre la taula el que ella necessita, perquè també veu que si no s’acabaran perdent tots tres. No se soluciona res fugint constantment.
Trajectòria
El fort vincle del teatre
La triple estrena en tres mesos de Llobàs, Casa en flames i Mamífera no li fa perdre la perspectiva: Maria Rodríguez Soto ha estat, és, primer de tot, un animal teatral. “Hi ha alguna cosa d’artesanal, en el teatre, de vincle amb l’espectador, que m’enganxa, em fa sentir molt viva –confessa–. És on vaig començar, el teatre m’ha ensenyat tota aquesta professió, m’hi sento molt més còmoda i m’encanta.” Als 23 anys va debutar amb Vides privades, de Noël Coward, i tot i que ha tingut aturades, en què ha fet altres feines, “el teatre sempre m’ha donat segones oportunitats”. Va debutar al cinema amb Animals (2012), de Marçal Forés, i va aparèixer a sèries com Kubala, Moreno i Manchón, El ministerio del tiempo... “M’ha resultat més complicat entrar al cinema, l’audiovisual m’ha arribat més tard, sobretot a partir dels trenta anys, quan vaig parir la meva filla. Els dies que vindran va ser la primera pel·lícula important que vaig fer. A partir d’aquí hi he pogut posar la poteta.” Se sent afortunada: “És un privilegi absolut! Fa vuit anys no m’ho imaginava.”
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
