CRÒNICA
Monte il·lumina Montjuïc
Tot i haver inaugurat Porta Ferrada ara fa dos anys i tenir un concert programat aquest pròxim mes d’octubre a Temporada Alta, feia més d’una dècada que Marisa Monte (Rio de Janeiro, 1967) no actuava en solitari a Barcelona, on, dijous, convidada per l’Alma Festival al Poble Espanyol (seu, en el passat, d’un bon munt d’inoblidables actuacions d’altres astres brasilers), va oferir un generós repàs als seus trenta-cinc anys de carrera, amb clàssics, també, de fa més d’un segle que “tot brasiler porta al seu cor” (Carinhoso, de Pixinguinha) i tres citacions (Velha Infância, Carnavália i Já sei namorar) al projecte col·lectiu Tribalistas, compartit intermitentment des de fa més de vint anys amb Arnaldo Antunes i aquell vell amic de l’alcalde Joan Clos, Carlinhos Brown.
Que, entre el públic, que havia exhaurit entrades amb força antelació, hi hagués dijous una molt important colònia d’espectadors carioques que se sabia totes les lletres de memòria posava segurament en relleu la dimensió autènticament d’estrella i referent cultural que té al seu país Monte, que va començar, dubitativa, prometent en anglès una nit “plena de poesia” però que, atesa la reacció del públic, va passar ben aviat al portuguès. “Gràcies, thanks, muito obrigada”, va dir constantment, però, davant d’una pantalla amb projeccions tant de flors com de l’univers.
Monte, que els darrers anys ha anat publicant discos amb comptagotes (una sola citació, a diferència del concert de Porta Ferrada, del seu exquisit darrer treball, Portas, publicat l’any 2021), va servir-se de dos guitarristes i dos percussionistes continguts però més que solvents (i algun teclat pregravat, també) per refilar un repertori que, com sempre en ella, posa en diàleg ritmes i cadències brasileres amb el pop d’avantguarda i alguns detalls de folk i jazz, tot plegat embolcallat en una sofisticació i una calidesa gairebé innates en la cantant.
Sense recórrer, aquesta vegada, a cap de les seves voluminoses corones però sí a un elegant barret, Marisa Monte va començar força estàtica a l’escenari i, de mica en mica, a vegades amb guitarra i d’altres sense, va anar movent-se cada cop més, interpretant les cançons de manera teatralitzada en alguns casos i contagiant-se de la passió que generaven en l’audiència Infinito Particular, Vilarejo, Ainda bem, Diariamente, A sua, Eu Sei (Na Mira) i Amor I Love You, després de la qual la brasilera va rebre per part dels organitzadors, com a bona diva, un ram de flors i es va acomiadar d’un dels públics més càlids i vibrants d’aquesta segona edició del Festival Alma a Montjuïc.