Des de molt petit tenia clar que volia estudiar història, però no tenia cap especialitat definida. De fet, em vaig matricular a la universitat per fer història general, una no especialitat que incloïa assignatures de totes les èpoques i et preparava bàsicament per fer de professor d’institut. Però quan vaig fer les assignatures de medieval, al tercer curs, suposo que els professors que vaig tenir en aquell moment em van motivar especialment. A segon curs feies la part d’arqueologia i vaig anar a alguna excavació. En aquells moments gairebé no hi havia arqueologia medieval, no existia com a disciplina. Hi havia arqueologia i després hi havia els estudis d’història medieval. Però m’interessava molt l’arqueologia com a metodologia per treballar i quan vaig veure que com a període m’interessava l’edat mitjana, vaig ajuntar les dues coses i vaig canviar d’especialitat.

En aquell moment, hi havia un professor de la Universitat de Barcelona, que era en Josep Hernando, que em va influir especialment. També recordo que havia llegit la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa l’estiu anterior, que també d’alguna manera et porta a l’entusiasme. Aquesta conjuminació de coses em van portar cap a l’arqueologia medieval.

És veritat que l’arqueologia, com a ciència, comença per les èpoques que no tenen cap altra forma d’informació, que són la prehistòria i la història antiga. A l’època medieval, en què cada cop hi ha més documentació escrita, la història s’havia fet sempre i es segueix fent ara, prioritàriament, a partir de la documentació escrita. I a l’època moderna i contemporània, ja no t’ho explico, tot i que ara s’està introduint a poc a poc l’arqueologia d’època moderna i contemporània en els plans d’estudis. Molt a poc a poc i molt menys del que necessitaria la professió d’arqueòleg, que no té especialistes específics.

A tot arreu, la tradició ve d’aquí. El que passa és que l’arqueologia de camp necessita gent que es dediqui també a aquests períodes. Nosaltres ens centrem en complexos que abasten un període molt llarg de temps, com ara Santes Creus o Escaladei. Els edificis tenen ocupacions i rastres de diverses èpoques, des de la fundació fins pràcticament l’actualitat. I molts d’aquests edificis s’han utilitzat durant molt temps o fins i tot continuen utilitzant-se avui dia per al mateix objectiu que originàriament. Això només passa amb els edificis a partir de l’època medieval. No hi ha cap temple romà ni cap circ que continuï fent d’això, per entendre’ns. En canvi, hi ha un munt d’esglésies medievals que continuen sent esglésies o edificis residencials. No viuen de la mateixa manera, però continuen vivint allà mateix. Aquest fet genera un tipus de reptes molt diferents.

La metodologia que fem servir està molt marcada per l’època prehistòrica i antiga. De fet, serveix per a totes les èpoques. I l’única que té una metodologia una mica més específica, per les característiques de les restes que hi ha, és la prehistòria. Però l’arqueologia d’època antiga, medieval, moderna i contemporània és sempre la mateixa, no canvia. Simplement canvien els objectes que reculls o la cronologia de les coses que tu estàs estudiant, però la manera d’estudiar-les no. Nosaltres simplement hem d’identificar totes les coses que hi ha, ordenar-les cronològicament i saber com s’han anat formant aquells nivells. És veritat que tenim una diferència més clara en relació amb els antics, i és que tenim edificis en alçada. Quan parles d’arqueologia, la gent s’imagina unes parets baixetes i ja està. En el nostre cas, a part d’excavar el subsol, el que estudiem, arqueològicament parlant, són els edificis com a tal, amb tots els components: les portes, les finestres, els tipus de parets... Si una porta té un tapiat, doncs aquell tapiat és més modern que la porta. I jugant amb això acabes fent un mapa de com ha anat creixent, com s’ha anat formant i com s’ha anat modificant aquell edifici. Els edificis medievals, que són sencers, necessiten desplaçar la metodologia del subsol cap al conjunt de l’edifici.

Aquí és quan sorgeixen els conflictes. Tradicionalment, els arquitectes consideraven que de terra cap amunt els edificis eren cosa seva, que era arquitectura. Nosaltres estudiem els edificis amb una metodologia arqueològica i després, evidentment, la recerca s’integra en els projectes de restauració.

La normativa cada cop és més clara i cada cop també tots, no només els arquitectes sinó també els arqueòlegs, tenim clar que cal treballar coordinadament. Les recerques pluridisciplinàries requereixen un ingredient que és molt important, que és la generositat. Tothom ha d’entendre que ha d’aportar el que ell sap i escoltar el que fan els altres, independentment que sigui arquitecte o arqueòleg. Al final, cadascú té la seva funció i la suma de totes aquestes funcions hauria d’acabar conduint al millor projecte possible. Ja fa més de trenta anys que treballo i en aquest sentit s’ha millorat molt. Tothom és conscient que és més profitós treballar en equip que no pas intentar fer-ho tot una sola persona.

Sí. La darrera vegada que es va fer va ser a Lleida el 2018. Després va venir la pandèmia i ara estem en fase de remodelació de l’associació que l’organitzava, també amb la idea de rejovenir-la, perquè érem els mateixos des del primer dia i això no convé. Ara estem en fase de canviar, de portar gent nova, i ara veurem si arrenquem una altra vegada. Si hi ha interès a tornar-ho a fer? Sí, perquè és molt interessant. La recerca en l’àmbit acadèmic té els seus circuits, existeixen revistes..., però els professionals no teníem, almenys en l’època medieval i moderna, un lloc més o menys estable on publicar, posar sobre la taula els resultats. Aleshores es va fundar l’associació, vam organitzar el congrés i vam publicar una revista.

Fins a finals dels anys 80 pràcticament no hi havia arqueologia medieval. Encara no tothom tenia assumit que era arqueologia i que, per tant, s’havien de fer excavacions quan feies uns rebaixos, unes rases per fer uns fonaments, etcètera. Tot això ha anat evolucionant. La normativa també ens hi ha acompanyat molt des del punt de vista del suport, en el sentit d’obligar a tothom a fer excavacions arqueològiques quan es produeix alguna troballa. Això va generar un teixit professional bastant potent, amb empreses d’arqueologia que tenien una certa dimensió, amb garanties de poder assumir tots els aspectes. Això semblava que funcionava bé, però va venir la crisi i va petar tot el sistema. Jo treballava en una empresa en aquell moment i després em vaig plantar com a autònom. Ara s’està recuperant aquest teixit.

Moltes. Però més que de grans moments es tracta d’un procés, i quan s’acaba fas balanç de com ha anat i què has arribat a conèixer. A nivell professional dona satisfacció, encara que des del punt de vista estrictament científic, arqueològic, de coneixement, sigui una aportació relativa. Però haver col·laborat en el procés i intentar entendre bé aquell edifici per poder-lo restaurar el més acuradament possible, al final et dona una satisfacció professional, més enllà de si has trobat una cosa o una altra. No em preocupa tant haver trobat una cosa concreta. Les tombes nobiliàries de Santes Creus van ser una sorpresa, però el procés de recuperació del claustre i que després tothom pugui gaudir-ne sense problemes d’humitat i sense degradació dels materials, potser per a mi és més satisfactori que el coneixement, que ja el dones una mica per suposat. La meva trajectòria està molt vinculada a les restauracions i jo soc més de satisfacció general pel bon resultat del conjunt del projecte, no només de l’art.

Va ser sorprenent. Ara estem excavant les de la galeria sud i ja no passa. En tot cas, ens ha permès engegar un projecte molt interessant de recerca. Estem parlant d’un conjunt de persones de la noblesa catalana en un moment bastant acotat, en molt bon estat de conservació i pràcticament sense tocar.

Hi ha una part dedicada a l’estudi dels llinatges, les relacions familiars entre els membres d’un mateix sarcòfag. Però també de pràctiques funeràries: com els enterraven, temes de vestits i altres objectes que hi ha... Després hi ha la part documental. Aquesta gent feien testaments, i aquests testaments i una part important estan conservats, per la qual cosa es converteix en un material molt valuós que complementa la recerca arqueològica. Es tracta de buscar la documentació.