Evidentment. La Filmoteca és un lloc on preservar aquesta experiència. I, a més, crec que n’hem de parlar amb optimisme. Sabem que hi ha una crisi d’assistència a les sales, però en aquest cas estem mantenint una recuperació sostinguda d’espectadores i espectadors. Evidentment hi va haver una davallada clara amb motiu de la pandèmia de la covid, però estem recuperant les dades de públic precedents amb unes xifres que s’apropen al centenar d’espectadors per sessió, que és veritablement remarcable. Hem d’abandonar el to melancòlic, aquesta cantilena fúnebre que tan sovint acompanya el cinema. El cinema és un art que s’està morint des que va néixer. És el pacient terminal amb la vida més llarga que mai ha conegut la història de la medicina; va néixer com un nadó al qual no donaven ni dos dies. Hem de recuperar l’entusiasme i parlar de l’experiència en sala com una experiència que és fantàstica i que és incomparable a veure una pel·lícula a casa en una plataforma, que està molt bé, però és una altra cosa. Crec que hem d’abandonar l’actitud defensiva. Ho hem de reivindicar amb alegria. Em negue a parlar amb un to de cures pal·liatives. Hem de celebrar l’alegria de compartir el cinema en col·lectivitat. Abandonem absolutament la melancolia, a la Filmoteca es respira passió.

Sens dubte. La Filmoteca ja era un centre de prestigi internacional, consolidat. I això és el resultat de la feina feta en els darrers anys. Seria un error imperdonable arribar a aquesta casa amb una voluntat de fer taula rasa, d’enderrocar res. Hem de construir sobre les capacitats i les fortaleses del centre, que són moltes. Jo fa molts anys que estic fora i la Filmoteca de Catalunya és un centre absolutament de referència. Potser també és important reivindicar això. Tothom en parla, i en parla bé. S’ha de reivindicar i construir a partir d’aquest llegat. Nosaltres, al cap i a la fi, som una institució patrimonial, particularment sensible a com el passat informa el nostre present. I això també inclou comprendre la història de la casa, i que el patrimoni que té aquesta casa no són només les pel·lícules i els documents, sinó també l’equip que hi treballa, i que, no ho subratllaré prou, és extraordinari.

El meu projecte és un projecte de canvi, però no en un sentit de trencar amb el passat. Ho és en el sentit que una filmoteca, si vol sobreviure, ha de canviar. El cinema mai, mai en cap moment de la història, ha existit com una idea unívoca, estable i determinada. Sempre ha estat sotmès a canvis. En primer lloc, tecnològics; en segon lloc, de sensibilitat, i també de relació amb la societat que l’envolta. Si les filmoteques no són capaces d’integrar i interioritzar aquesta capacitat de mutació, de canvi, d’operar en una permanent transició, fracassaran en la seua missió. Aleshores, una filmoteca mai pot ser continuista, perquè el nostre material de treball està viu, no deixa de canviar, lluitem contra cicles molt complexos d’obsolescència tecnològica, de canvi social, i si volem sobreviure, si volem consolidar una filmoteca de futur, hem de canviar. Evidentment, amb respecte, consciència i aprofitament del que s’ha fet bé en el passat, que en el cas de la Filmoteca de Catalunya són moltes coses.

Això és una qüestió irrenunciable. La Filmoteca de Catalunya ja és, de facto, un equipament nacional i l’avantprojecte de llei de la independència jurídica de l’equipament ho vol posar en negre sobre blanc. I això du associada la responsabilitat de no programar només a Barcelona. Les nostres seus, per descomptat, són a Barcelona i a Terrassa, i totes dues són igualment importants, però alhora hem de perfeccionar el nostre radi d’acció a tot el país. Ja tenim eines en aquest sentit, FilmoXarxa, Aixopluga..., que ens permeten difondre la programació de la Filmoteca. També tenim un gran marge de millora en tot el que té a veure amb la itinerància de les nostres exposicions de l’espai expositiu al Raval; podrien anar a altres punts del país. Però jo crec que encara podem fer una tercera iniciativa, que ha de començar per un procés d’intercanvi, d’entesa amb tota la xarxa d’equipaments culturals i d’arts visuals que hi ha distribuïts al territori. Hem d’avançar cap a un model de coproducció de programes originals que no necessàriament s’han d’estrenar sempre primer a Barcelona. Aquest format també és vàlid, però per què no s’estrena un programa o una exposició original coproduïda per la Filmoteca a Girona? Hem de normalitzar-ho. De la mateixa manera que col·laborem de manera virtuosa amb el CCCB, ara, per exemple, amb motiu de l’exposició d’Agnès Varda, haurem de col·laborar amb altres equipaments distribuïts pel territori.

Cap a finals d’any anunciarem una col·laboració amb el Bòlit de Girona, amb l’artista Pere Noguera. Estem treballant ja amb moltíssima il·lusió en aquest projecte. Crec que és un exemple, un primer tast, d’aquest tipus d’aliances territorials que hem d’enfortir.

Jo vaig estudiar la carrera d’història de l’art i m’apassionava des de molt petit la imatge, la creativitat, i m’interessaven en particular qüestions de pràctiques col·lectives en l’art contemporani. Vaig tenir una professora extraordinària, l’Áurea Ortiz, també treballadora de Filmoteca Valenciana, que ens va fer una classe d’història del cinema, i des del primer dia d’aquella assignatura vaig entendre que em volia dedicar a aquest art. Recordo molt particularment el descobriment de figures com Rossellini o Chris Marker, amb imatges que no em podia treure del cap, i des d’aleshores ha estat una passió personal, una font de gaudi, però també d’inquietud intel·lectual, crítica i política. Hem de reivindicar aquestes figures de mestres que de cop t’obren els ulls i et canvien la vida.

Absolutament. I, a més, crec que aquesta dimensió, si en podem dir així, interdisciplinària, és inherent al cinema. Christian Metz deia que el cinema conté tots els altres llenguatges artístics que l’han precedit com una espècie de nines russes: a dins de cadascuna d’elles hi ha un altre llenguatge artístic. No podem entendre el cinema sense aquesta dimensió integradora, sintètica de diferents llenguatges artístics. De fet, a mi em sobta molt quan veus determinats discursos cinèfils que són autoreferencials, que estan tancats en si mateixos. Jo crec que és un error analític i de comprensió. El cinema sempre està en relació amb altres llenguatges artístics, amb tecnologies, amb qüestions materials i amb qüestions socials i estètiques. Aleshores, la meva formació és un mirall d’aquesta inquietud interdisciplinària i també ha marcat de manera molt clara la meva aproximació, no sols a la formació del meu gust cinematogràfic, sinó també a la meva dedicació professional al cinema.

Absolutament. Però crec que ja és en l’ADN d’una institució com la Filmoteca, que és extraordinàriament complexa: és i no és un museu, és i no és una sala de cinema, és i no és un laboratori de preservació, és i no és un arxiu, és i no és una biblioteca. Tot això junt, la suma d’aquestes parts, és un tot únic. Aleshores, per realment comprendre la complexitat de la Filmoteca, no ens podem quedar només en un d’aquests aspectes. Hem de tenir una mirada necessàriament polièdrica que va des del laboratori amb el procediment tècnic més especialitzat del 2CR a Terrassa, a l’estrena d’una pel·lícula de l’Agnès Varda a la pantalla del Raval, amb tot un seguit extremadament complex de processos que hi ha en aquest espai entremig. Necessàriament crec que un projecte de futur de la Filmoteca ha de ser sensible a aquesta diversitat de connexions i també a la diversitat d’usuaris i usuàries que hi convoca.