Divendres a la nit. Dotzenes, potser centenars, de bandes de tota mena, des de les més professionals a les més d’anar per casa, deuen estar tocant Proud Mary, o Have you Ever Seen the Rain?, o Rockin’ All Over the World, en algun lloc o altre del planeta Terra. Als Jardins de Cap Roig –quin privilegi!–, però, aquests temes (i Hey Tonight, i Down on the Corner, i Fortunate Son...) els sentim en boca de qui els va compondre, en la majoria de casos, fa més de cinquanta anys: John Fogerty (Berkeley, Califòrnia, 1945) , que, després de visitar Barcelona l’estiu del 2009, tot just protagonitza ara la seva segona visita a Catalunya en gairebé seixanta anys de trajectòria. Nit històrica, per tant, amb tots els ets i uts.

“Torno a tenir les meves cançons després de molt temps...”, diu el músic després de la projecció d’un vídeo retrospectiu de la seva història i un començament a tot drap amb Bad Moon Rising i Up Around the Bend. Sembla increïble, però John Fogerty no va recuperar la propietat de les cançons que va escriure (en un temps rècord de poc més de quatre anys!) per a la Creedence Clearwater Revival fins fa poc més d’un any, posant fi a un vell litigi amb Fantasy Records que va fer que, durant dècades, una proclama com la que encapçalava aquesta gira europea que, divendres, va finalitzar a Cap Roig (CCR, The Celebration Tour) fos directament una utopia. En una de les humiliacions més crues de la història del rock, per cert, Fogerty, als anys 80, va haver fins i tot de defensar-se amb la guitarra al jutjat d’una surrealista acusació d’autoplagi que li va fer la seva antiga discogràfica: The Old Man Down The Road, escrita per a un disc en solitari (i un dels temes més inflamats del concert de divendres!) recordava a Run Through The Jungle, un vell tema de la Creedence del qual Fogerty ja n’havia perdut els drets.

Amb orgull, doncs, i satisfacció d’haver-se fet justícia, Fogerty, que agraeix a la seva dona Julie haver estat batallant durant tants anys amb discogràfiques i advocats, repassa en una nit xafogosa a la Costa Brava el seu llegat, capítol important de la història del rock. En bona forma (“al capdavall no és massa més jove que Joe Biden”, se li sent dir a un espectador) i acompanyat d’una banda potent i solvent amb dos dels seus fills, Shane i Tyler, com a membres destacats. Històries de pel·lícula, també: Fogerty ens mostra la guitarra Rickenbacker amb què va actuar a Woosdtock i va gravar, per exemple, Who’ll Stop the Rain. La va regalar a un nano fa cinquanta anys i ja no la va tornar a veure mai més. Fins que la seva dona Julie (un cop més!) va recuperar-la en el marc d’una operació detectivesca i, un 25 de desembre, li va deixar ben embolicada al costat de l’arbre de Nadal.

No sonen totes les cançons perquè el catàleg de la Creedence és pràcticament inabastable, però escoltem Born on the Bayou (amb imatges de caimans a la pantalla), Keep on Chooglin’ (amb Fogerty a l’harmònica), Have you Ever Seen the Rain? (amb el públic cantant-la de principi a fi) o Fortunate Son (velles imatges de protesta, ara, contra la Guerra del Vietnam), amb espai durant l’hora i mitja pelada que dura el concert, per alguna raresa (Fight Fire de The Golliwogs, versió primigènia del que acabaria convertint-se en la Creedence) i moments ensucrats (Joy of My Life, amb un àlbum de fotos a la pantalla tant del seu casament com dels viatges que en John i la Julie han fet per mig món).

Al final, Proud Mary, tot pensant en la infinitat de vegades que l’hem escoltat en veu d’altres cantants, i la sensació, malgrat els elevats preus de les entrades van provocar que alguns seients quedessin per omplir, d’haver viscut una de les nits més especials de la història recent del festival.