Si no hem perdut els comptes, que tot podria ser, la de dissabte va ser la cinquena visita de la cantant i pianista canadenca Diana Krall al Festival de Cap Roig, on va debutar el 2006 amb 42 anys i ara ha tornat amb 59 i els mateixos paràmetres que l’han convertit en una de les poques celebritats del jazz internacional per a audiències no sempre molt jazzístiques. De fet, ella mateixa juga a desdibuixar les fronteres estilístiques, versionant temes de Neil Young, Bob Dylan o Tom Waits al costat d’estàndards de Cole Porter o Nat King Cole, i triant curiosos –i molt efectius– companys de viatge: el contrabaixista Sebastian Steinberg (1959), excomponent del grup de rock alternatiu Soul Coughing, i el bateria Matt Chamberlain (1967), que va ser membre de Pearl Jam abans de la gravació del primer disc del grup i ha tocat també en gires de Soundgarden. A pesar d’aquestes credencials tan rockeres, Steinberg i Chamberlain formen una immillorable secció rítmica per a la versió més ortodoxament jazzística de Krall, que va conduir el trio per la nit de Cap Roig amb llargues i lliures evolucions d’una sèrie de temes del seu repertori que, en els discos, sonen més convencionals. Potser això va provocar que, quan el concert encara no s’havia acabat i ni tan sols havien començat els bisos, una part no menyspreable del públic comencés a desfilar cap a la sortida, per evitar-se les cues a l’exterior del recinte. Però també és cert que aquest fenomen no és inèdit a Cap Roig, on sempre hi ha una part de l’audiència amb un component més social que melòman i que ja en té prou amb una hora i escaig de música per justificar l’entrada o la invitació. I dissabte, Diana Krall va oferir un concert inusualment llarg, tenint en compte alguns precedents a casa nostra, d’una hora i tres quarts, que la cantant va obrir amb una aparent desgana –el vent de Cap Roig li removia la seva llarga cabellera rossa, que s’havia d’apartar tot sovint de la cara, amb el que això implica per tocar el piano– i va acabar a dalt de tot, amb moment superbs, en una memorable nit de lluna plena i plenitud jazzística.

Amb fama justificada d’artista puntual, Krall va sortir a escena amb els seus músics tres minuts abans de l’hora d’inici oficial del concert, de manera que unes quantes desenes d’espectadors encara no ocupaven els seus seients i van haver de fer cua als accessos de la platea fins que es va acabar el primer tema, Almost like being in love, un d’aquells estàndards que ha cantat pràcticament tothom, des de Sinatra a James Taylor i Rod Stewart. En un escenari il·luminat amb sobrietat, gairebé com si fos un petit club de jazz, Diana Krall va seure al piano i ja no es va aixecar durant tot el concert, fins que va sortir a saludar i a rebre els aplaudiments del públic, amb els seus companys –tots tres vestits de negre també sobri i elegant– al final del concert. La Krall no ha estat mai l’alegria de la festa a l’escenari, però no la canviarem després de més de trenta anys de carrera, i el que s’espera d’ella és un altre tipus d’expressivitat, més profunda, menys aparent, i amb això sí va complir. Com a mínim, sí va tenir el detall de dir que estava feliç de tornar a Cap Roig, “un dels millors llocs per visitar i per tocar”.

La nit va continuar amb infal·libles com ara All or nothing at all i I’ve got you under my skin, i amb solos i altres moments de protagonisme per al contrabaix i la bateria, fins que Diana va aixecar el cap del teclat, va mirar a sobre de les grades i va descobrir la immensa lluna plena: “Mira quina lluna!”, va dir, visiblement sorpresa. Després d’acoblar Mona Lisa amb Just you, just me, tot sola va interpretar diversos cants al nostre satèl·lit: Moonglow, It’s only a paper moon, The night we called it a day (“There was a moon out in space...”, diu) i, com no, Fly me to the moon. I ja de tornada amb el trio, el concert va anar pujant més i més amb I’m confessin’ (that I love you), How deep is the ocean, el Mr. Soul del seu compatriota Neil Young a l’època de Buffalo Springfield, Simple twist of fate de Bob Dylan, Let’s face the music and dance, Take it with me de Tom Waits i alguna altra perla per completar una nit que va començar regular i va acabar brillant, potser per efecte de la lluna.