Gerry i jo vam començar a treballar junts l’any 2000, ja fa 24 anys! El vaig conèixer perquè jo estava treballant en el disc Songs in red and gray i vaig contractar Rupert Hine com a productor. Hine va reunir un equip de músics i Gerry era un d’ells. Ja havia sentit a parlar de Jerry, perquè ell havia tocat amb Paula Cole en el seu disc This fire (1996). I un cop vam gravar el disc, li vaig demanar que vingués de gira amb mi, poc després de l’11 de setembre [del 2001]. Perquè poc després de l’11 de setembre em vaig trencar el braç just abans de sortir de gira i no podia tocar la guitarra. I Gerry em va dir que podia tocar la guitarra de la mateixa manera que jo. Així que li vaig demanar que vingués de gira i fes exactament això. Així ho va fer durant un temps i després me’l va robar David Bowie [riu].

Hi aporta força. Aporta una mena de suport, sí. Perquè la meva veu és fràgil, i tinc moltes idees que no sempre puc expressar com vull. Així que ell assumeix també les funcions d’una línia de baix o un patró rítmic, i pot executar-ho molt bé en directe.

Sí, estic preparant un nou disc i esperem publicar-lo l’1 d’abril de la primavera vinent. Així que ja tenim un munt de cançons, les estic acabant i, sí, en faig algunes en directe.

M’encanta formar part de la vida de la gent. Per a un nena tímida com jo, que solia seure a l’habitació sola, tocant la guitarra molt suaument i imaginant-me que potser podria tocar cançons que escoltessin altres persones, això és un somni fet realitat. Així que encara canto Luka cada nit amb tot el cor i encara m’agrada cantar Tom’s diner perquè és un moment d’alegria a l’espectacle. Tothom aplaudeix i canta, i per tant és un plaer per a mi cantar-la.

Curiosament, la meva veu ha millorat, perquè ara puc cantar notes més altes que abans. Fa uns anys vaig començar a rebre classes d’un professor que em va ajudar a desenvolupar la meva veu natural. Ara tinc més confiança per cantar aquestes notes agudes, i també em cuido la veu una mica més que abans. La meva forma de composició és més o menys la mateixa. Faig el que calgui per acabar la cançó. De vegades les paraules són el primer, de vegades el títol és el primer, de vegades només és una imatge o una paraula. I després faig el que he de fer per acabar aquesta cançó. Així és com funciona.

Estan profundament interconnectats, però no tots els poemes són una cançó i no totes les cançons són un poema. Tot i que tinc alguna cançó com ara The queen and the soldier que podria ser un poema. En canvi, una cançó com Left of center és una bona cançó, però no un bon poema. Així que hi ha aquest gran ball entre els dos mons.

És una pregunta interessant. M’agrada anar de gira, sortir de casa de tant en tant per anar a tocar. És un repte per a mi, però és un repte que m’agrada. I no crec que conegui millor els aeroports que les ciutats. Intento sortir. Intento caminar. Intento prendre un cafè al carrer i potser anar a una església o anar a veure alguna cosa. Intento també llegir el diari local en qualsevol idioma.

Curiosament, continua sent el mateix. En el passat hi havia alguns fans que m’escrivien, i els vaig conèixer una mica. I ara encara m’escriuen, però a les xarxes. I gaudeixo d’aquesta interacció. Suposo que ara tinc més fans, però és difícil de dir exactament perquè vaig tenir molt d’èxit al començament de la meva carrera. Però ara també tinc molts fans i els veig a Facebook i a Instagram, i a alguns els conec i els dic hola!

Soc fan de molts artistes! M’encanta la música i sempre m’ha emocionat. M’encanten els Beatles, va ser la primera vegada que em va emocionar molt una banda. Tenia quatre anys quan vaig escoltar els Beatles per primera vegada, em vaig enamorar d’ells i van ser la meva banda preferida durant cinc o sis anys. Així que el primer disc que vaig comprar amb els meus diners va ser Abbey Road. Ja no tinc aquell elapé de vinil, però encara m’encanta. Tinc molta passió per diferents artistes. Estimo Peter Gabriel, estimo Lou Reed, estimo Bob Dylan, estimo Leonard Cohen. M’apassiona molt la gent que estimo.

És una pregunta divertida perquè molta gent pensa que com que van utilitzar la meva veu per crear l’MP3 [la gravació, només amb la seva veu, de Tom’s diner es va utilitzar per provar el nou format], m’agrada més el so d’alta definició i que necessito un sistema de so molt bo. El fet és que quan tenia una ràdio de transistors, l’any 1967, tot el que hi podia escoltar eren la bateria i la veu i em semblava genial, així que no tinc cap preferència. Ara escolto música amb el meu telèfon i també soc feliç.

Suzanne va ser la primera cançó de Leonard Cohen que vaig aprendre. Així que m’encanta aquesta i també la de Lou Reed, perquè és divertida: és una cançó d’amor dura. Suzie Q és un clàssic i no està malament. Però em quedo amb la de Lou Reed.

Soc optimista, però també encreuo els dits pel futur immediat dels Estats Units: estic nerviosa i preocupada. Llegeixo els diaris, miro la televisió i també faig les meves oracions dues vegades al dia per la pau mundial. Per tant, soc prudentment optimista .