Arts escèniques
Blai Mateu
Codirector de la companyia Baró d’Evel
“Es paga 80 euros per veure el Barça, però no pel teatre”
La companyia Baró d’Evel tanca la programació del festival al Teatre Grec amb ‘Qui som?’
Defensen gires ecològiques: “Ja no fem actuacions que comportin un vol a 1.500 quilòmetres i tornar”
“Des que vaig marxar, el treball d’Amat, Barceló, Tàpies i Miró em reconnecta amb les arrels”
El potencial del Circ Cric no s’ha valorat, ni s’ha ajudat prou el que podria ser. Però el públic hi és L’extrema dreta confronta per dividir. El problema, com a pacifista, és com prendre posició
Blai Mateu és codirector de Baró d’Evel (càrrec que comparteix amb la seva companya, Camille Decourtye), una de les companyies que ha crescut amb el suport (entre d’altres) de Cesc Casadesús, primer com a director del Mercat de les Flors i després com a director del Grec. Blai Mateu, sí, també és fill de Jaume Mateu i Montse Trias (Tortell Poltrona i Sra. Titat, respectivament). Instal·lat a França, lamenta el poc suport al Circ Cric i a les arts en general, a Catalunya. D’avui a dissabte presenten Qui som? al Teatre Grec. El 2020 van inaugurar el festival de la pandèmia; enguany els toca tancar el cicle de vuit anys de direcció de Casadesús.
Arribeu a Barcelona, just després d’estrenar a Avinyó. Quines són les sensacions?
Vam estrenar el 3 de juliol. L’espectacle no està mai acabat, però va molt bé. De les 10 funcions, un dia vam haver d’anul·lar per pluja.
Fa uns anys a ‘Ï’, parlàveu de la identitat. Ara es repeteix ara amb ‘Qui som?’.
Sí, sí, va ser el 2006...
O sigui, ens hem d’estar preguntant qui som, contínuament?
Qui som? és el primer capítol d’una trilogia: Qui som?, Qui soc? i On som? I el Qui soc?, tornaré a ser jo, com a Ï. Ens interessa la qüestió del grup i no tant intentar de respondre sinó obrir l’arc de preguntes de què volem ser, què volem fer junts. Una mica una mena de proposició a fer coses, no?
Aquesta identitat és sempre en contínua evolució Aquest ‘som’ és molt concloent, no? És com dir, no, jo soc aquest i d’aquí no em mouré, no?
És la nostra societat la que ens empeny a aclarir-nos el sí o el no. Vull dir, res és blanc o negre, tot és gris, estem encara allà mateix. Està molt clar que no en tenim ni idea, de qui som ni de cap on anem. Els humans, ho fem tot molt central, no? Nosaltres, ens posem al centre. Aquí intentem obrir camps i fer una mica més ampla aquesta qüestió. També ho portem dintre del nostre treball. Quin sentit té continuar fent espectacles en el dia d’avui? Què podem aportar a la vida de la gent? Què aporta la poesia, què aporta la cultura, l’art dintre d’aquest món on està claríssim que ecològicament no anem bé, que no sabem gestionar, que políticament no anem bé. Nosaltres trobem en l’espectacle aquest punt de comunió, de celebració, que abans aportava la religió. Ara estem més desemparats. L’espectacle convida la gent a compartir vivències comunes.
En el fons, el teatre és un ritual.
Nosaltres estem bastant aquí. És donar l’oportunitat a compartir durant una hora i mitja amb gent en una mena de silenci respectat. Això acaba agafant cada cop més força, en la societat que vivim, que cada cop és més difícil, no?
‘Falaise’ us estava obrint el circuit de teatres, però sembla que la pandèmia us va frenar la sortida. Ara ho reintenteu amb el ‘Qui som?’
No. El díptic de Là i Falaise ens ha obert realment un camp, una reconeixença en el nostre treball, sobretot a França, que és on treballem principalment, però també en l’àmbit europeu: Ens ha obert Itàlia, Holanda, Bèlgica, Suïssa. Vull dir que estem realment ara en un circuit molt més internacional i dins del món de les arts escèniques més contemporànies i ara, és cert, cada cop estem menys en l’entorn del circ, que ens han ajudat molt. Ja no és el nostre escenari principal. El fet de considerar-ho circ o no circ, nosaltres continuem pensant que el circ ho engloba tot. Sí que és veritat que, pel que fa a circuit, hem canviat bastant perquè hem fet peces que han anat a dins del teatre.
Fins a quin punt l’etiqueta del circ us ha tallat? Us ha acollit bé el circuit de teatres?
Hi ha de tot. La gent de teatre és molt oberta políticament, però després et diu: “Nosaltres fem teatre.” Encara pots trobar un discurs supertancat dintre de gent de teatre que, políticament, són molt oberts. Hi ha un contrast. Jo crec que ara i avui ja no cal posar etiquetes perquè ho estem barrejant tot des de fa bastant temps.
Alba Sarraute [codirectora del Trapezi] diu que a Catalunya agrada molt Baró d’Evel però que quasi ningú el contracta.
És cert. Ara, els pocs que ho intenten els diem bastant que “no”, perquè nosaltres tenim la sort de tenir bastanta feina i intentem fer gires que siguin ecològicament raonables: ja no fem actuacions que comportin un vol a 1.500 quilòmetres i tornar. Creiem que això no s’ha de fer.
S’ha de programar molt bé, no?
Exacte, ho fem amb molta antelació i que quan anem a un lloc hi hagi una anada i una tornada, aprofitant despeses i al final també evitant fer una petjada carbònica.
Contrasta amb el funcionament de les companyies històriques. Comediants explicaven aquesta batalla: que se’n anaven a Itàlia per un bolo i s’hi van passar tres mesos, perquè els anaven contractant, no?
El que ens ve té més a veure amb el parar i mirar enrere. Artísticament també, nosaltres no estem inventant res, estem reutilitzant i fent coses que hi ha molta gent que fa i el que passa és que ho fem nosaltres ara de la nostra manera. I en aquest sentit queda clar que ja s’ha provat bastant de tot dintre aquest món de la gira a la història. Nosaltres, ara, tenim prou opcions, intentem trobar la nostra lògica.
Emergeix una generació de fills d’artistes… Guillem Albà, Oriol Pla, Alba Sarraute i el seu cas, evidentment. S’està creant una generació de fills d’artistes...
Sí, sí, és clar. Amb aquests que estàs parlant vinc a ser una mica el vell [somriu]. Tots els nostres pares han estat realment dins de l’embranzida de resistència postfranquista.
La intenció dels vuitanta de recuperar el carrer, no?
Van estripar com a bojos. Van viure ells un moment que nosaltres no viurem mai. També t’adones que és una sort poder viure tan intensament les teves passions, els teus somnis. Fer espectacles és dedicar una vida on et dones cor i ànima a intentar produir somnis, no? Al final, és estar molt a prop dels teus desitjos. Els nostres pares ens han donat aquesta energia i ganes per l’art.
Però també heu vist les dificultats. El Circ Cric, per exemple, va haver de deixar de fer gires. És molt traumàtic, no? Vull dir que això també ha de ser molt dolorós com a artista. Jo vull fer tal cosa, però no puc fer-la, no?
Sí. Hi ha molta gent que acaba decidint si continuar, o no, enfrontant-se a aquest dilema. N’hi ha que, tot i no tenir bones oportunitats, continuen fent això perquè és en el que creuen, al final. Ser fills dels nostres pares, com l’Oriol, l’Alba o el Guillem, ens ha facilitat tastar-ho: hem tingut més o menys dubtes per provar-ho.
Els vostres pares us han recomanat anar a estudiar, no?
Ells van ser autodidactes. Un dia van anar a Montecarlo, van veure uns pallassos i van tornar i deien: “Hem de fer això, és genial.” Els meus pares me’n parlen sovint. Nosaltres hem viscut en una altra època. Els meus pares em van dir: “Si vols dedicar-t’hi, ves a França, que hi ha unes escoles que t’ensenyaran bé.” I és veritat que, és clar, a part que després m’he enamorat aquí a França i m’hi he quedat vivint, m’ha donat una tècnica i una força que m’ajuden molt.
Amb tot, no deixeu de treballar.
Nosaltres tenim el Mazùt. Hem fet una cosa durant el confinament, que és la Caixeta, que és un concert en què la Camille ha escrit molts textos. Això no ha baixat encara aquí a Catalunya perquè és un concert francès. És una forma petita, també, on he començat a posar ceràmica. No va ser realment una creació, però va ser una mena de barreja dintre el temps de confinament a casa perquè ens estàvem actuant a sobre. I després tenim Là i el Falaise, que estan també de gira. Falaise, tot i que ara només tenim prevista una estada al Piccolo de Milà, plantegem reprendre’l més endavant. Fem espectacles de formats diferents que ens permet anar a escenaris diversos. Amb Falaise i ara amb Qui som? realment hauríem d’anar a teatres molt grans. Els de menor format ens permeten guardar encara la connexió amb llocs més petits i diferents. El que passa és que, al final, amb la Camille apareixem a quasi tots els espectacles.
Per això vau traspassar ‘Mazùt’. Mal Pelo ha traspassat el famós solo de ‘Bach’ a Federica Porello.
Sí, per mantenir el repertori i també com a experiència per saber fer treballar la gent des de fora. Va estar molt bé abans de fer Qui som?. Tampoc és una cosa que farem i repetirem com per fer funcionar la màquina més i no anar a més, més, més. El que hem de fer tots és parar. Sentim que ara anem a la contra perquè cada cop fem propostes més grans. Arribarà el moment en què ens haurem d’adaptar, ajustar i frenar per poder deixar espai i acceptar el límit de la nostra vida.
La Camille va trobar en el cant un element complementari al circ. Has trobat la ceràmica com a complement a l’actuació.
Sí, sí, hi estic molt ficat.
I això acabarà en un espectacle?
Ja hi és. Apareix en el Qui som? També en el Qui soc? i en l’On som?: la ceràmica serà central.
Respon a la lògica de la plàstica que ja s’intuïa a ‘Là’ i ‘Falaise’ amb les parets de guix...
Sí. Tot és molt pictòric, molt plàstic, sí, sí. Des que vaig marxar, el treball de Frederic Amat, però també de Tàpies, de Miró, de Barceló, el sento com molt nostre i que té a veure amb una mena de d’energia mediterrània bastant potent. Em reconnecta molt amb les arrels.
El Cric ara està fent gira per micropobles. Però fa anys que estan pensant la manera de traspassar-ho, i que no s’aturi el camp de la creació a la natura de Sant Esteve… Els de Dagoll Dagom, que pleguen diuen, amb ironia, que tanquen “perquè cap fill s’hi ha interessat”. Com ho vius, això?
Espero que continuarem treballant junts, de tant en tant. És veritat que nosaltres estem en un punt que tenim molt poc temps i és una mica una mania familiar, crec, perquè tinc el meu germà que està igual, però muntant espais sonors de musicals. Els meus pares també estan a tope: no han pogut ni veure l’obra encara per la seva gira. Hi ha la meva germana, Luara, que és més jove i que està molt amb ells, vull dir que jo crec que ella hi està molt ficada i té les ganes d’empènyer des de dins i així i està molt bé si això pot continuar. Ens falta temps. No són les ganes que falten.
Tampoc tindria gaire sentit ara, quan vosaltres ja heu creat un segell propi, esteu investigant una sèrie de coses, traslladar-lo al Circ Cric, perquè llavors no seria el Cric, sinó seria el Baró d’Evel, a Sant Esteve.
L’important és que es vagin fent coses. I és veritat que el que han aconseguit, tot i no tenir les ajudes que es mereixen com a centre. El Circ Cric ha vingut a ser un centre de creació: donen oportunitat als artistes joves que surten de les escoles, a escala estatal. El potencial en l’àmbit de circ a Sant Esteve no s’ha valorat ni ha ajudat el que podria ser. Però el públic hi és. Hi ha milers de nens que passen cada any, hi ha tota una energia que s’està fent un treball molt potent.
Potser és molt silenciós, potser no és prou aparent.
Estan treballant 360 dies l’any, i arriba al públic: el circ juga amb un llenguatge universal que és per a canalla i per a grans. Tot aquest treball de fons que s’està fent al Circ Cric el veig molt poc valorat dintre del món cultural, però és una cosa que s’anirà fent, i jo crec que dins de la família de totes maneres s’anirà regenerant i renovant. Això no pararà.
El 2009, vau competir per tenir la plaça Xirgu per Nadal. Us trobeu com a rivals?
El Cir Cric, des dels inicis, ens ha ajudat en tot: ens han deixat camions i material quan vam començar a sortir de gira. Més enllà de la família el suport va ser també de l’estructura. Sempre ens han obert la porta i nosaltres ho hem intentat tornar cada cop que hem pogut. Crec que el problema és el fet que a Barcelona no hi hagi un lloc que pugui programar aquest tipus de feines de manera regular
Sarraute diu que, quan un espectacle de circ arriba a un teatre, és la seva mort. O sigui, quan arriba el TNC ’Desdèmona’, ja no farà cap més bolo: és el tancament, no? Aquesta sensació la comparteixes?
Fa molts anys que baixem puntualment a Girona i Barcelona. O a Olot. Amb Mazùt, de menor format, sí que hem tingut la sort de fer alguna funció més. Les gires a Catalunya no són gaire àmplies; a Espanya, encara menys (només visitem Sevilla i Madrid). El 95% de les nostres gires no es fa aquí. Nosaltres cada cop estem supercontents de baixar, però és molt ínfim al nostre calendari.
Com veus la cultura a Catalunya des de fora? Heu notat alguns canvis? Per exemple, ara es parlava molt d’aquest increment que hi ha hagut de pressupost, que encara continua sent insuficient, però ja està apropant-se cap a aquest 2%.
D’una banda, tenim el privilegi de treballar amb estructures com el Teatre Lliure o el Temporada Alta, que són gent molt competent i també molt exigent. I també tenim un contacte molt fort amb la companyia Mal Pelo o amb el Circ Cric, que són gent molt de talent. Veiem que poder desenvolupar la nostra feina de manera decent és molt complicat a Catalunya. Has de donar qualitat per poder contractar gent de manera estable, amb sous que siguin més o menys viables per treballar amb gent bona. Vull dir que, al final, també som empreses i som gent que genera feina.
Està molt poc valorat.
Si has de fer pagar amb l’entrada tota la energia que estàs posant i el cost que et genera, estem molt per sobre... La gent paga 80 euros per veure el Barça però no pel teatre. Les institucions haurien de cobrir-ho. Aquí és molt precària. La situació és complicada. Jo ho veig així. Ara a França estem en un moment polític molt complicat.
És com molt estrany tot plegat.
. S’ha salvat en els últims moments però ja es veu que estem dins d’una mena d’espiral d’on és difícil sortir. La França que defensa la intermitència per als artistes de les arts escèniques i visuals, viu el canvi a flor de pell.
Sorprèn que França, amb un sector cultural enfortit que deu ser bastant més accessible a un públic ampli, es trobi en aquesta situació política. Sorprèn perquè en principi la cultura no ens porta a desconfiar de l’altre, sinó a confiar-hi.
Els mitjans de comunicació aboquen a la desconfiança. L’extrema dreta confronta per dividir i, així, poder governar. Els amos dels diaris i televisions traspassen la seva manera de pensar a l’audiència. La confrontació regna obertament.
Segur que els mitjans de comunicació tenen part de responsabilitat però també el sistema de comunicació d’ara, de les xarxes socials, que aquí hi ha un control que és molt menys difícil de saber realment qui és el que imposa la mirada.
Sí, sí. A més, els que tenim la mentalitat més oberta som gent que no anem a atacar i ens planteja el problema de com prens posició si ets pacifista.
No pots ser bel·ligerant perquè ets pacifista.
Vas molt més a poc a poc a rebatre’ls amb arguments i no pretens pressionar, tampoc.
Un documental
En família
Salvador Sunyer va fer un curtmetratge a partir del protagonista de ‘Bèsties’, un polític mig boig, excèntric, pintat de mil colors. Hi apareixia la filla gran de Blai i Camille, amb 9 anys. Ara el mateix realitzador prepara un documental seguint la creació del ‘Qui som?’ Serà més que el making of perquè hi tornen a aparèixer escenes familiars. Com la filla petita, que té 9 anys. La gran, amb 18, ja busca camins propis artístics. Quin paper juga el color en la companyia? Mateu admet que a ‘Qui som?’ volien abandonar el blanc i el negre de ‘Là’ i ‘Falaise’ i tornar al color: “Finalment ha sigut més difícil del que pensàvem.” Per fer aquesta producció han necessitat més de dos anys de recerca. Admet que, en aquell díptic, arran d’una col·laboració amb Frederic Amat i de treballar amb Mal Pelo, van aterrar al blanc i el negre: “És veritat que això dels colors indica quin viatge fem a cada espectacle, ens ajuda molt a nosaltres a restringir les idees.” El color hi era (s’han fet moltes proves de maquillatges) però va anar marxant: “S’ha anat diluint.” A canvi, però, en el procés ha aparegut “el fang i el plàstic”: “I això ens ha donat molta pauta per a l’obra final.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
