L’Antic Teatre ha proposat, per al Grec, que dues companyies emergents entrin a la seva programació. Ha estat un viatge a fer-se veure. Si la companyia Nina Orsini (que és un remake del grup Trashèdia AP-7, guanyador del DespertaLab 2022 amb Rentadora, gira mundial) prova de netejar la roba que duia Caín quan va matar el seu germà Abel, Jaume Clotet centrifuga l’estómac en una nit de rave, un deliri festiu que encara es pot compartir fins aquest diumenge.

Jaume Clotet, o el seu alter ego Jaujeje, és un vendaval. Probablement, no se’l pot valorar per com canta, ni pel seu moviment, i potser tampoc per la seva interpretació. Però és indubtable que arrossega el seu deliri desinhibit. La seva és una festa insòlita, de pantalles que van superant-se com un joc obsessiu i estúpidament divertit que ensenya la buidor d’una felicitat que confon el sol de l’albada amb l’aspirina per superar la ressaca.

El disc homònim (Austrohúngaro, 2024) que teòricament grava els seus hits interpretats en català avisa: “Tonto qui l’escolti.” Que ve a ser el mateix que “tonto qui actuï o qui ho vagi a veure”. És, alhora, un retrat, molt més blanc del que podria semblar. És d’un humor innocent, d’invitació franca, cervesa en mà, a fer percussió amb l’anella de la llauna. El joc que apareix del maleter del seu vehicle és quasi interminable, com la seva fantasia. La petaca és desproporcionadament gran, per moments sembla l’skyline d’una ciutat. El botellot té lloc en un descampat, als afores. La proposta és honesta. Aconsegueix mostrar el que es proposa, en una festa que puja per les grades de l’Antic. Hi ha una alegria pel surrealisme que destil·la surrealisme per tots els porus. Les seves vambes semblen de Manga. Es mou sota un escenari de llums com el joc Simon, dels anys vuitanta. Prova de perimetrar una trompeta de fira, com si fos la víctima d’un crim. És un artista inabastable que no para de proposar nous temes. Des de la discoteca que no deixa passar per no saber prou anglès fins a la demanda del sol que pregunta, com un mantra: “Are you tired of seeing me every day?”(“Estàs cansat de veure’m cada dia?”), tot desborda, fins i tot les tires del xandall Adidas es projecten com a cintes de gimnàstica rítmica.

Nina Orsini, per contra, practica el teatre de la incomoditat, amb una posada en escena molt física d’Enric Lozano, performativa, posant el cos al límit i amb un text (dit i projectat) que supera el relat i qüestiona les formes actuals. Són un cop de puny desagradable però necessari, que descarta la hipocresia i el món profilàctic políticament correcte. Novament, presenten la rentadora en acció, com l’aparell imprescindible per fer net. Mentre centrifuga, perd un fil de sang, que evoca la línia de fratricides que va arrencar Caín, amb l’assassinat d’Abel. El protagonista que es presenta com un gos juganer, sociable, revela que va ser Déu qui els va fer competir en la millor ofrena. Abel, pastor, tenia més facilitats que no pas Caín, fart de suar per traginar grans de blat. El fill primogènit d’Adam i Eva sabia el favoritisme de tots cap al petit de la casa. I hi tenia una reconeguda enveja. La violència és intrínseca a la humanitat. Ho aclareix el Dämon d’Angélica Liddell (“tots som descendents de víctimes i d’assassins”). El món gira, la rentadora centrifuga i l’art neix dels deliris més insòlits.