Oda a la imperfecció

Jugant a casa, la com­po­si­tora i pia­nista Clara Peya (Pala­fru­gell, 1986) va ofe­rir al Tea­tre Audi­tori Narcís Mas­fer­rer de Sant Feliu un con­cert inti­mista i essen­cial de la seva manera d’enten­dre la música, l’art. Està molt bé que Porta Fer­rada alterni estre­lles com Tom Jones o Suzanne Vega amb gent que es juga la vida en la resistència. La Clara Peya és una artista que als 38 anys ha des­ta­cat en l’escena inde­pen­dent fent tots els papers de l’auca, des de col·labo­ra­ci­ons amb la poeta Sílvia Bel Fransi o la com­pa­nyia Les Impu­xi­bles –amb la seva ger­mana Ari­adna– a dis­cos que els reco­mano per la seva valen­tia i diver­si­tat d’estils i de pals. Tot passa per un sedàs clàssic, on el piano marca un tarannà, una manera d’enten­dre l’existència, molt lli­gat a una poètica vital.

Peya no cerca un per­fec­ci­o­nisme que ho aca­pari tot perquè el seu piano és tren­ca­dor i l’ambi­ent per­pe­tua les notes, l’accent d’aquesta artista nòmada d’estils, viat­gera per les sen­sa­ci­ons. Dis­sabte es va treure la coti­lla blanca després del pri­mer tema.

El con­cert va tenir com a base el seu últim disc, el tretzè, ano­me­nat Corsé i que va fer amb el suport d’un bon gra­pat de voca­lis­tes, com ara Sílvia Pérez Cruz, Sal­va­dor Sobral, Leo Rizzi i Albert Pla, entre altres. De fet, l’estruc­tura de l’espec­ta­cle es manté en paral·lel de l’àlbum, que fa uns mesos va tenir bona aco­llida i va ser elo­gi­ada en la inter­venció al Fes­ti­val de Jazz de Bar­ce­lona. Peya forma part de la pedrera inex­tin­gi­ble del Taller de Músics i si sap resis­tir les difi­cul­tats, tri­om­farà. Exqui­si­desa en l’exe­cució de l’espec­ta­cle, però vul­ga­ri­tat cupaire en mol­tes de les pre­sen­ta­ci­ons, on cal­dria cor­re­gir el to des­men­jat.

Bona entrada a Sant Feliu per veure-la. La com­bi­nació de veu amb el sin­te­tit­za­dor va pro­duir una sub­versió de la música electrònica, efec­tista i alhora esti­mu­lant per al trio, amb Adrià González i Didak Fernández com a ins­tru­men­tis­tes, i les dues voca­lis­tes, Aina Zano­guera i Car­men Aciar. Clara Peya diu que el nou espec­ta­cle lluita con­tra la violència de la per­fecció. És, en defi­ni­tiva, “una oda a la imper­fecció”, com ho va sin­te­tit­zar ella mateixa. Preciós !