Música

crònica

Hombres G, una festa sota la pluja

La banda madrilenya va fer l’única parada de la seva gira d’aquest estiu al festival de la Porta Ferrada

Els Hom­bres G van tor­nar dime­cres a Cata­lu­nya, en l’única parada de la seva gira d’aquesta tem­po­rada al fes­ti­val de la Porta Fer­rada, i cinc milers de fans van pere­gri­nar cap a Sant Feliu de Guíxols amb un ull a l’esce­nari i l’altre al radar mete­o­rològic. La banda encapçalada pel madri­leny David Sum­mers es va con­ju­rar amb el públic amb un dels seus clàssics, Voy a pasármelo bien, que va posar a to la mul­ti­tud a la pista, abans del també cele­brat Ata­que de las chi­cas coco­drilo. Però l’antídot con­tra la pluja es va tren­car al ter­cer tema, Una mujer de ban­dera. i ja no va parar, tot i que, sor­to­sa­ment, la pre­ci­pi­tació no va exce­dir de la cate­go­ria de plu­gim i va res­pec­tar el fun­ci­o­na­ment de tota la maquinària tec­nològica fins al final del con­cert.

A la gra­de­ria, molts van optar pels imper­me­a­bles pro­por­ci­o­nats per l’orga­nit­zació. D’altres, dem­peus, a esto­nes pel paraigües. Però durant les prop de dues hores que va durar el xou tot­hom va man­te­nir el som­riure i les ganes de gresca, llo­a­des pels músics d’una banda que ja ha superat les qua­tre dècades sobre els esce­na­ris. En el reper­tori, d’un total de 23 temes, pre­do­mini dels clàssics del seu moment dau­rat, als anys vui­tanta. I un bon des­ple­ga­ment de bala­des, com ara Qué soy yo para ti, No te puedo besar o Dos ima­nes, que van refre­dar una mica l’ambi­ent, tot i que també afe­gien un toc de roman­ti­cisme arro­do­nit en aquest cas per la pluja.

En la recta final, però, el grup va apu­jar el ritme amb una bate­ria de temes més balla­bles i fes­tius, Indi­ana, No te esca­parás, Nas­sau i Suéltate el pelo, que van pre­ce­dir a Visite nues­tro bar i una Marta tiene un mar­ca­pa­sos que el públic va can­tar a cap­pe­lla mar­cant-li el pas al can­tant i bai­xista.

Aquest tema li va ser­vir a la banda com a fals tan­ca­ment d’una festa on tot­hom volia una mica més, i de seguida s’hi van tor­nar a posar amb la inti­mista Tem­blando i la veri­ta­ble traca final: Vene­zia –amb la ine­vi­ta­ble intro­ducció operística del bate­ria Javi Molina– i la impres­cin­di­ble Devuélveme a mi chica, amb el crit de guerra de “sufre, mamón,” un dels him­nes del pop esta­tal i d’aque­lla movida madri­le­nya que va core­jar tota la pista i una gra­de­ria que majo­ritària­ment ja s’havia dei­xat anar del tot per ballar. Va ser el punt cul­mi­nant i gai­rebé catàrtic d’una vet­llada en què, mal­grat tot, es va com­plir el propòsit ini­cial de pas­sar-s’ho bé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.