Toni Soler: "El castellà està discriminat perquè cal afavorir el català"

Vostè va viure la setmana passada una situació força surrealista. Era elogiat per El Mundo per dir que el castellà està discriminat a Catalunya, i alhora feia a Polònia un esquetx amb el director del diari literalment vomitant titulars.
L’esquetx del Polònia reflecteix com veiem el periodisme de centredreta madrileny que fa titulars que surten de l’estómac i coincideix amb un article ple d’elogis enverinats, contra els quals jo ja estic vacunat. Jo no denuncio la discriminació del castellà a Catalunya, sinó que la constato, l’aprovo i reclamo a la societat que ho digui en veu alta sense recança ni por a la reacció adversa. És una obvietat dir que hi ha discriminació del castellà a l’àmbit institucional perquè hi ha discriminació positiva del català. Això intenta compensar una situació històrica adversa i la situació actual del mercat.

¿No creu que en un tema tan sensible vostè es podria haver explicat millor?
Jo he tornat a veure el que vaig dir i ho subscric al 100%. Mala sort si t’agafen una frase i l’aïllen. L’únic greu que em sap és que els senyors d’El Mundo puguin pensar que en mi tenen un aliat a favor de la seva croada.

Ha fet referència a la tesi sociolingüística més bàsica, aquella que diu que en una societat on hi ha dues llengües en contacte, quan una llengua avança l’altra retrocedeix. Però vostè justifica alhora que escriure articles en castellà és més útil que en català.
No tinc cap problema a utilitzar el castellà i, en tant que el mitjà per al qual escric és en castellà, aprofito l’avinentesa per adreçar-me a un públic diferent del que tindria si escrivís en català.

En el llibre que acaba de publicar, Amb llengua o sense (Columna, 2008), vostè identifica immigració amb retrocés de la llengua. No passava el mateix als anys 60-70?
Sí. Pensar que arriben a Catalunya un milió i mig de persones que no saben el català i que la llengua no se’n ressentirà és pueril. I això s’ha de poder dir sense que ningú t’acusi de racista. Ara plou sobre mullat. La primera immigració es va integrar més o menys bé però ja va generar la situació que patim ara. El català no té un problema de prestigi, com va passar entre les classes altes de Barcelona o a València.

Qui és més responsable, però: els qui tenen vuit cognoms catalans i parlen castellà perquè fa fi o els immigrants que arriben a un lloc on perceben una realitat castellanoparlant?
No es tracta de culpabilitzar, però els senyors de vuit cognoms numèricament són menys rellevants que l’allau de gent que es troba pràcticament sense contacte amb el català.

Entre les sancions que ha apuntat l’IEC i el nivell lingüístic dels periodistes, amb què es queda?
S’ha d’exigir. Sancionar em sembla poc realista.

Això del nivell lingüístic, no li passa al castellà?
Però el castellà té vitalitat i genera expressions i paraules noves cada dia, acompanyat d’un aparell mediàtic de primeríssim nivell mundial.

¿Ha vist un vídeo de l’entorn de Ciutadans en què s’equipara Catalunya i la seva política lingüística amb el nazisme?
No, però sí que puc dir que l’ideari de Ciutadans té punts que s’acosten al deliri mental, com considerar nazis tots els catalans, des dels Maulets fins a Alícia Sánchez-Camacho. No em mereix cap més comentari. M’agradaria, però, que hi hagués en aquests cercles més cultura històrica per a termes com nazisme o Holocaust.

De tota manera, aquests arguments funcionen a Espanya. Un estudi del professor Joaquín Arango Vila-Belda deia que el 83,5% dels espanyols opinaven que l’ensenyament del català a Catalunya havia de ser voluntari.
Un percentatge bastant similar diria segurament que Espanya estaria millor amb una sola llengua.

Una altra dada de l’estudi: un 68% creia que el català era una barrera per treballar a Catalunya.
Sí, ho és. L’anglès també ho és. Si una empresa busca un director general i s’hi presenten dos candidats i un domina més l’anglès que l’altre, agafaran el primer. I serà un cas de discriminació merescuda.

Què s’acabarà abans –i ho deixa obert en el llibre–, el fet nacional o la llengua?
Aquest és un debat interessant. La llengua ha estat el nervi d’aquest país durant massa temps per pensar en una Catalunya a la irlandesa o a la basca, sense idioma.

I –el subtítol del llibre– per què dimonis seguim parlant en català?
Perquè hi ha un acte de voluntat insubornable. A Europa totes les llengües sense Estat desapareixen, excepte el català. És un cas singular i demostra que hi ha una força, no només perquè el parlem sinó també perquè és l’idioma del Parlament, de Jaume Cabré, Quim Monzó, Jordi Galceran o de grans programes de televisió... És un vehicle de comunicació de primer ordre.

En humor hem avançat. Abans bona part de l’humor es feia en castellà.
No només en l’ús del català per fer humor, sinó en l’ús de la realitat catalana per fer humor. Això dóna gruix a aquesta realitat, encara que sigui per riure-se’n i per desmitificar-la.

Si el català ha d’anar retrocedint, què n’hem de fer, doncs, un drama o una comèdia?
Hem de fer que no retrocedeixi però al final, comèdia. Passi el que passi, sempre comèdia.