Un altre tipus d’apropiació cultural

Quan es parla d’apropiació cultural tendim a considerar que és l’adopció, normalment, per part d’una cultura dominant, d’elements o característiques d’una altra cultura o identitat, ignorant-ne el context original i desvirtuant-ne l’essència, de manera que hom defensa, fins i tot, que es pot considerar una forma de colonialisme. Com tota formulació teòrica, la generalització sempre és matisable i la frontera amb altres conceptes, com ara les influències culturals, la hibridació, l’assimilació i l’aculturació, no sempre és definida.

Hi ha, però, un altre tipus d’apropiació cultural: la que es dona quan, ignorant el sentiment de pertinença d’un determinat creador, se l’adscriu –normalment, després de la seva mort– a una cultura dominant que no és la seva o s’ignora, voluntàriament o involuntària, un dels trets constitutius de la seva personalitat com és el de la seva identitat cultural nacional.

Aquest 11 de setembre s’ha escaigut el centenari de la detenció d’Antoni Gaudí per fer un #mantincelcatalà davant la policia quan es dirigia a la missa en memòria dels caiguts el 1714 que se celebrava a la parròquia de Sant Just, a la ciutat de Barcelona. Ni Gaudí –que aleshores tenia 72 anys–, ni l’acció –anar a missa–, ni l’hora –poc després de les vuit del matí– semblen evidenciar cap mena d’actitud revolucionària en l’eminent arquitecte, sinó, simplement, la voluntat de viure en català. Aquest no va ser,però, l’únic testimoni que va prestar Gaudí en defensa del català i de la nació catalana. Ja abans, el 1920, amb motiu de la repressió per part de la policia de la manifestació que va seguir la celebració dels Jocs Florals, va rebre cops de porra i, mentre era colpejat, anava titllant els repressors de “miserables” i de “porcs assedegats de sang”. Gaudí, la catalanitat del qual està fora de tot dubte i sobre la qual s’han escrit pàgines i pàgines, és sovint presentat com a “arquitecto español” i la seva figura ha estat objecte de manipulació per part dels sectors més espanyolistes de l’acadèmia i dels mitjans de comunicació dominants, que sempre han obviat aquest eix –el de la catalanitat– que, juntament amb la fe i la passió per l’arquitectura, configuraven els pilars de la seva existència.

Uns dies abans de la Diada nacional, ens va deixar, als 92 anys, l’heraldista i activista de moltes causes Armand de Fluvià. Independentista declarat, va ser militant de Nacionalistes d’Esquerra i lluitador infatigable pels drets dels homosexuals. Entre les accions que li van valer més notorietat trobem la lluita que va emprendre, fins a les darreres conseqüències, per mantenir el rigor històric de la bandera i l’escut de Barcelona, quan es va intentar diluir-la en un híbrid que, en nom del disseny i la modernitat, intentava eliminar, oh, casualitats!, les quatre barres. El president de la Generalitat, Salvador Illa, va fer un tuit de condol en què el qualificava “d’activista i fundador del primer col·lectiu homosexual del país, Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual”. A banda de deixar absolutament clar per a tothom que encara no ho veu o no ho vol veure que quan el president Illa parla de país es refereix a Espanya, cap referència al FAGC, al Casal Lambda o al seu insubornable compromís nacional.

També ara fa uns dies, Àlex Milian explicava a la revista El temps que una recent biografia del ballarí Antonio Gades (Antonio Gades. Arte y revolución, de Julio Ferrer, Ed. Sine Qua Non) obviava –i oblidava– que el ballarí i la seva companya aleshores Pepa Flores, Marisol, van ser simpatitzants del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) i que fins i tot havia participat en mítings de la candidatura del BEAN que a Barcelona encapçalava Lluís Maria Xirinacs. Milian explica, a més, que Pepa Flores va finançar l’organització de l’esquerra independentista amb el lliurament de joies que li havia regalat la família Franco. Gades, que es declarava “català d’Elda”, marxista i pancatalanista, va rebre la Creu de Sant Jordi el 1999.

De saber-ho, ja ho sabíem, però de nou, a través d’un estudi de la Plataforma per la Llengua, han sortit les dades de la presència de la llengua catalana a les universitats del país. Una de les més rellevants ens diu que a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) només una de cada deu assignatures dels màsters es fa en català. I no, la poca presència del català no és en benefici de l’anglès, sinó del castellà. L’equip rector de la UPF s’hauria de preguntar què és el que va fer viure Pompeu Fabra, quin era el motor de la seva vida i què el va portar a exiliar-se i a morir a la Catalunya Nord. I, una vegada en tinguin la resposta, considerar si la situació del català de la universitat dignifica la seva figura. I actuar en conseqüència.

També, en aquesta mateixa línia però fora de l’àmbit de les personalitats de la cultura, em sorprèn l’obsessió grotesca de part de l’espanyolitat de manipular la figura del president Tarradellas. Els que ara el reivindiquen són els hereus polítics dels que l’haurien empresonat i enviat a l’exili o dels que han fet el mateix amb el president Puigdemont i que, en paraules recents del ministre Marlaska, els hagués “encantat detenir-lo”. És que s’obliden del Tarradellas independentista dels anys de joventut, del Tarradellas conseller durant els anys de la guerra, del Tarradellas que va mantenir la institució de la Generalitat a l’exili durant 40 anys? Evidentment, tothom té llums i ombres, però reduir la biografia d’una persona al fet que hagués acceptat un marquesat en un context polític i personal determinat és d’un reduccionisme interessat.

Aquests són només alguns exemples dels darrers dies. Qui defensa la memòria dels morts? Qui n’evita la manipulació? Ja sé que aquest és un exercici impossible, però estaria d’acord Gaudí a ser presentat arreu del món com un arquitecte espanyol? Estaria content Armand de Fluvià veient com s’obvien, per part del president Illa, elements substancials de la seva personalitat? Li plauria a Antonio Gades que en la seva biografia s’oblidés la seva declarada catalanitat? Què diria Pompeu Fabra en saber que el català és una llengua minoritzada en la universitat que porta el seu nom?

Reivindiquem, des de la catalanitat, Antoni Gaudí, Armand de Fluvià, Antonio Gades, Pompeu Fabra i tants d’altres als quals massa sovint s’amputa una part fonamental de la seva personalitat i de la seva existència com és el de la seva adscripció activa a un univers cultural i nacional determinat.