‘100 haikus’, de Valentí Gómez-Oliver

La bella edició d’Ariel dels textos de Màrius Torres –a la coberta de l’exemplar de 1964 de què disposo, hi figura succintament “Màrius Torres / Quarta edició”– sembla més una obra completa que una poesia completa. S’hi inclou l’epistolari amb Carles Riba, la segona carta del qual –la primera de Riba–, de l’1 de desembre de 1938, està dedicada al que ell en diu “epigramàtica japonesa” –concepte en la prometedora discussió del qual no entrarem–, mal que centrat en la tanka, forma estesa amb dos versos més que el haiku.

Per com Riba enfronta el trasllat del haiku japonès a l’adaptació al català, em permeto reproduir-ne alguns fragments: “[…] he passat algunes hores fullejant gramàtiques i diccionaris japonesos, fent-me una primera idea dels recursos d’aquella llengua, del mecanisme de la frase, del que aquest mecanisme imposa al vers i del que en compensació li ofereix d’ornat […] tot plegat […] per afermar-me en la convicció que qualsevol intent d’imitació seria estúpid. […] Un fàcilment s’habituaria a veure i a sentir i a parlar a instants i a sospirs i a llampecs; es començaria essent breu i tibant de sentit, i s’acabaria essent petit i bonic.” Consideracions que confirmen fins a quin punt Riba era lluny de l’esperit de la tradició japonesa.

Han fet haikus Salvat-Papasseit, Rosa Leveroni, Llorenç Vidal, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Feliu Formosa i uns quants més que no esmento per no fer-ho massa llarg, i perquè la seva obra encara és en curs. L’aspirant a escriure haikus “catalans” està inevitablement abocat a conèixer els models japonesos, i a adonar-se que la distància conceptual, sensual i metafísica que ens separa és molt més gran del que sembla a primera vista o des de la distracció; a prendre delicadament la mesura del que hi pot haver d’imitació i de recreació, i de la reconstrucció obligada per omplir els inevitables buits.

A 100 haikus (edició heptalingüe; Barcelona, 2024), Valentí Gómez-Oliver negocia en aquest llibre bellíssim els esculls i se’ls gira admirablement a favor. El haiku original és un prodigi d’immanència, immediatesa, sensualitat i visualitat, més a prop de la pintura –l’aspecte pictòric de la cal·ligrafia és en l’essència de l’escriptura japonesa– que de la música i l’abstracció filosòfica. Tal abstracció es manifesta en termes zen, no pas aristotelicohegelians.

Valentí Gómez-Oliver salta per sobre d’arriscades i escassament útils vel·leïtats imitatives i arranca el haiku del territori de la immanència per replantar-lo en el de la transcendència. Prescindeix de la puntuació, posa títols, rima, concreció material, noms i llocs propis, projecció simbòlica a l’univers dels conceptes; i sobretot, i és l’aportació principal al meu criteri, dota de continguts argumentals narrativament explícits, personatges, peripècies descriptibles des d’una dimensió de la immediatesa no tant el·líptica com objectiva, tot i que les el·lipses, les subtileses i les reticències no deixen de ser-hi, però construïdes d’una altra manera. No a la de Basho sinó a la de Plató. Supleix la conjunció oriental original –de fet, consubstanciació– entre la cal·ligrafia i el contingut acompanyant cada peça amb un preciós dibuix per poema, de retòrica abstracta però d’argument reconeixible. Transposa l’abstracte i el concret a territoris diferents. Els japonesos posen el concret en les peculiaritats dels objectes i els fets de la natura perpètuament mutant; VGO el posa en la particularitat dels individus mutantment perpetus. Els japonesos deixen l’abstracte en la reticència de les sensacions; VGO, en la conjunció de la iconografia tradicional i l’actual. Els haikus japonesos són atemporals; els de VGO, històrics. Però no tots. Vegem-ne exemples:

“Martin Heidegger // l’ésser humà / –car l’ésser és el temps– / de mort germà”

“testa // vulgar la closca / és la seu del cervell / pensar s’hi embosca”

“cultura // és el conreu / de tot coneixement / lleuger o greu”

Cal haver navegat molt entre els envitricolls de la vida per dominar-ne els topalls i expressar-los amb claredat i precisió, cal haver jugat amb les ombres, els reflexos, els miralls del món, per sortir-ne airós i posseïdor dels tresors de l’esperit. 100 haikus és un llibre per llegir d’una tirada, i un gran llibre de capçalera. Valentí Gómez-Oliver és un d’aquests casos en què feliçment coincideixen el savi i el mag.