teatre
La Planeta rep ‘Hi haurà un setembre per tothom’, la quarta obra de Frank Bayer per a La Gàrgola
El dramaturg gironí presenta un text dramàtic amb punts de comèdia sobre una parella separada que reconstrueix la seva història a la sala d’espera del psiquiatre del seu fill
“Hi haurà un juliol plàcid i dolç. Hi haurà un setembre per tothom”, cantava Adrià Puntí a Esbrina, una de les cançons del disc La clau del girar el taller. Frank Bayer, professor del Bell-lloc i col·laborador habitual d’aquest diari i de L’Esportiu, és un apassionat de l’obra de Puntí, així que va triar Hi haurà un setembre per tothom per titular la seva quarta creació com a dramaturg, com totes les anteriors posada en escena per La Gàrgola Produccions Teatrals, la companyia que ell mateix va crear amb Xavi Mercadé i Ricard Martí. Hi haurà un setembre per tothom, una versió ampliada i dramatitzada del text amb què Bayer va participar a l’últim Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta, es podrà veure a La Planeta de Girona entre dijous i diumenge d’aquesta setmana –tots els dies a les 20h, excepte diumenge, a les 18h–, perquè aquesta sala sempre ha estat oberta per a La Gàrgola, des que la companyia va debutar-hi amb El brindis (2018), sota la direcció de l’enyorada Cristina Cervià. En aquest cas, Hi haurà un setembre... no inicia el seu periple a La Planeta, com en altres ocasions, perquè l’obra ja es va estrenar el maig passat al Teatre Gaudí de Barcelona.
“Aquesta és una obra molt Gàrgola , una cosa molt nostra”, explica Bayer en referència al fet que tot l’equip creatiu està format pels fundadors o persones que han participat en altres projectes de la companyia: Ricard Martí, també escenògraf, comparteix la direcció amb l’actriu Laura Porta, i Mercadé i Núria Florensa formen el duet protagonista: la Irene i en Marcel, separats des de fa cinc anys, que mantenen una llarga conversa a la sala d’espera del psiquiatre que ha diagnosticat el seu fill Jan d’Asperger. Ells voldrien ajudar-se per donar al seu fill una certa estabilitat però, mentre van reconstruint la seva història en comú, els costa trobar les respostes per “desxifrar els motius d’una parella trencada que no ha sabut estimar-se millor”; una idea que hi queda subratllada també amb música al final de l’obra, amb la cançó No n’hi ha prou amb estimar-se molt, d’Els Pets.
“M’agrada molt parlar de les persones i de les cicatrius que hi deixen les seves relacions”, explica Bayer sobre la seva obra teatral en general. “El setembre és un estat d’ànim, la lluny ombrívola, l’enyor per aquells que no hi són, la nostàlgia pels estius de joventut, la melangia dels amors perduts”, s’afirma a la presentació de l’obra, “però [el setembre] també és la pau de qui accepta el pas del temps i la serenor de qui sap viure els entretemps vitals: la felicitat de qui estima després d’haver estimat”. Per a Bayer, l’obra vol transmetre, “amb molta esperança”, que és sanador abraçar els dolors i les absències com a part intrínseca de la vida, de manera que fins i tot la tristesa ens pugui resultar un sentiment reconfortant i agradable.
