Està guanyant l’art?

Per segon any consecutiu el Gran Teatre del Liceu ha escollit com a òpera inaugural de la temporada un títol del repertori operístic rus. Si l’any passat va ser l’Eugeni Oneguin de Txaikovski, enguany ho ha estat la Lady Macbteh Mtsenk (1934) de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975) que estarà en cartell fins el proper 7 d’octubre. No en dubteu, si teniu l’oportunitat aneu a veure aquest títol que no s’interpretava, al teatre de les Rambles, des del maig de 2022. Cal fer-ho perquè aquest títol ens porta al cor de la complexitat de la sempre complexa relació entre l’artista i els règim totalitaris, però també a la validesa del que és un clàssic com ho és aquesta òpera que ens llegeix més a nosaltres que no nosaltres a ella. Escoltar i veure aquesta nova producció de la Lady Macbeth Mtsenk és un exercici que ens colpeix i ens nafra ja no tant per la proposta dirigida escènicament per Àlex Ollè, sinó per la corroboració de l’expressat per Aleksandr Solzhenitysyn en els seu discurs quan va rebre el Premi Nobel de Literatura de 1970: “en la lluita contra la mentida, l’art ha guanyat, i sempre guanyarà obertament”. Però està guanyant, actualment, l’art? En aquest muntatge d’Àlex Ollé, que assoleix precioses estampes escèniques sorgides del reflex d’un escenari inundat d’aigua o d’una bellíssima il·luminació d’Urs Schönebaum, allò musical queda excessivament supeditat a l’element teatral. L’espai escènic és massa obert i dificulta, en alguns moments, la projecció vocal d’alguns cantants (penso en el Borís Ismailov d’Alexei Botnarciuc o en el presoner de Paata Burchulazde). També hi trobem a faltar un treball més a fons dels matisos expressius i de la introspecció psicol·lògica dels personatges que és, sens dubte, la Pedra de Rossetta per desentrellar la tragèdia d’una obra que troba més la seva raó de ser en el naturalisme, la novel·la de Nikolai Leskov en la que es fonamenta l’òpera és de 1865, que no en el simbolisme o en justificacions neofeministes. A la Lady Macbeth Mtsenk pesen molt més els assassinats vinculats a la protagonista Kateriana Ismailova, interpretada en el primer repartiment per una estratosfèrica Sara Jakubiak, que no els afegits i projeccions realitzats per a la recreació d’un patriarcat que,no ho oblidem, era propi del feudalisme de la Rússia zarista on existia, fins i tot, l’esclavatge. Uns assassinats que, en darrer terme, no deixen de ser la desesperació de Katerina per escapar d’una vida que no té més futur que la viscuda pels altres personatges literaris com poden ser Emma Bovary o Anna Karènina.

Malgrat això, la trama concebuda per Ollé sota la forma d’un thriller funciona perquè l’obra artística acaba imposant el seu ordre i la seva presència real. Escriure això no és caure en el terreny del filibuterisme cultural, la censura neopuritana o sentir-se molest pel constant i recurrent recobriment a la violència, inclosa la sexual, sinó creure que el muntatge requereix D’uns quants graus més de cocció per evitar algunes escenes mancades de major profunditat.

La profunditat, una vegada més, ha vingut des del fos orquestral per una lectura acurada i incisiva de Josep Pons que ha carregat més les tintes en una concepció orquestral que no en una visió concertant, fet que ha comportat, d’altra banda i en algun moment, la sensació de dos móns, el de l’escenari i el de l’orquestra. Però com dèiem la potència de l’obra acaba imposant-se .I aquest ja no només ens permet parlar d’un bon i equilibrat resultat en el cast vocal, on també ens cal remarcar l’excel·lent prestació del cor del teatre, sinó poder-nos plantejar qüestions que afecten a la reflexió sobre l’art i aquesta tipologia de muntatges. En aquest temps de dictadura d’allò políticament correcte, no seran aquests muntatges, per molt extremats i brutals que siguin, una servitud a l’esmentada dictadura? Està guanyant, actualment, l’art?