Un fantasma inspirador

Quasi han passat vint anys des que Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Marta Marco, dirigides per Josep Maria Mestres, van interpretar a la sala petita del Teatre Lliure Un matrimoni de Boston, una obra aleshores recent de David Mamet amb la particularitat que el dramaturg nord-americà va fer que només estigui protagonitzada per dones (essent els seus mons tan masculins) mentre, així ho sembla, es lliurava completament a l’enginy verbal amb una joia encomanadissa que passa per les actrius i arriba als espectadors. Una joia que, abans que el nou muntatge s’instal·li durant unes setmanes a la sala Villarroel, va sentir-se vivament en la inauguració, divendres al Municipal de Girona, de Temporada Alta. Absent Anna Lizaran, aquesta reposició n’és una forma d’homenatge: hi palpita com un fantasma inspirador. El mestratge de l’actriu s’encarna en Vilarasau (heretant Anne, que va interpretar Lizaran), es transmet amb Marco (assumint Claire, que havia fet l’Emma) i fins ressona en Emma Arquillué, que reprèn el personatge (Catherine) de la Marta. En certa manera, Un matrimoni de Boston parla del pas del temps: sembla que ho desgasti tot, però alguna cosa hi dura i es preserva.

El cas és que, a finals del segle XIX, a l’est dels EUA va començar a referir-se com un “matrimoni de Boston” una parella de dones vivint juntes, sense homes, en una relació d’amor o d’amistat. Amb aquest títol, Mamet va crear una comèdia d’època inspirada en la brillantor i mordacitat verbal d’Oscar Wilde (i que Mestres a vegades posa en escena com una òpera bufa) en què dues amants es (re)troben en un moment de crisi en què una (Anne) “s’ha deixat protegir” per un home; però pensant a crear un niu amb l’altra (Claire), que no només li diu que s’ha enamorat d’una noia jove, sinó que, per burlar la vigilància materna a la seva nova conquesta, li demana que li deixi un espai de la casa per satisfer el seu desig. També hi intervé una criada, objecte de tota mena de comentaris classistes de dues dones mal lletades i cíniques amb la llengua esmolada, però a qui Mamet li concedeix una dignitat, la capacitat de defensar-se, de replicar, d’exercir la pròpia ironia i, finalment, de participar en la resolució d’un embolic que passa per un collar, Anne i Claire es lliuren a una batalla verbal en què les paraules tant expressen com amaguen els sentiments i les intencions de cadascuna: retrets, confidències, enyorances, enganys, estratègies, I, per damunt de tot, una complicitat retrobada que fa que, potser, es recompongui una parella en un nou intent de felicitat. Totes fan teatre (no és per res que davant de miralls) per arribar a una situació (veritat) inesperada. Això mentre que les actrius frueixen fent teatre i els espectadors ho fem amb elles.