Engegar a dida el didal, a Fira Mediterrània

L’exposició El cos de les dones denuncia l’espai reduït que s’ha dedicat socialment a parlar d’allò femení, sobretot pel que fa als canvis del cos, de la infància a l’adolescència i de l’edat fèrtil a la maduresa. Un article publicat a El Guixolense (6 de març del 1881) permetia que, a la llar, hi hagués pinzells i piano, però que el didal era un element que no podia desaparèixer de cap manera: “la dona sense didal és un ésser estrafet”, rematava. La Fira Mediterrània d’enguany busca la dissidència. Trencar els paràmetres que fixaven els rols tant en la vida domèstica i social com en el ball tradicional. Clàudia Ferrer (Calla, Judit, calla) interpreta el paper d’una noia lliure en una colònia tèxtil. Entre les filadores també hi havia estones de conversa i de trobades clandestines protoanarquistes sota el celler o al terrat de la protagonista. Ella admet que li falta llibertat a la feina, però s’adona que, quan tothom protesta, ella les commina a revoltar-se i totes li treuen l’ànsia. El monòleg té un so de fons de puntejat de guitarra que podria recordar el pas del temps, però també la música que ella porta integrada dins del seu comportament. És un martell que, només puntualment, rep un fons de teclat que li permet sobrepassar la guitarra. I, és clar, els silencis puntuals agafen una intensitat insòlita.

Mucha Muchacha van inaugurar oficialment la fira, dijous al Kursaal. Amb una mordacitat potent, amb una energia inesgotable, amb una reflexió i un assaig que subjecta els textos en off, les imatges i les seves performances, en què tothom acaba sent convidat a pujar a ballar. Fa 60 anys, un folklorista escrivia que aquesta cultura era menystinguda. I que desapareixia. Per sort, 60 anys després, el seu presagi ha sortit de la crisi i s’ha allunyat del precipici. Més delirant va ser l’entrevista a John Lennon perquè confirmés una mallorquina com a coautora d’Imagine. Mucha Muchacha són d’un altre planeta.

Alosa són les guanyadores del XVII Concurs Sons de la Mediterrània, després de la final celebrada dijous. Les altres dues formacions que van actuar en la final van ser Aluca i Arar. Com a guanyadores del concurs Sons, Alosa actuaran en les properes edicions del festival Tradicionàrius, l’Ethno Catalonia de Banyoles, el FIMPT de Vilanova i la Geltrú, el Música a la Vila del Vendrell i el Circuit Folc, a més de gravar un disc i participar en l’Obrador d’Arrel de la Fira Mediterrània, en què també actuaran l’any vinent. La Fira, per cert, acaba demà mateix.

Diu l’exposició que falta material per reivindicar la història silenciada de la dona. En realitat, són constant els homenatges. Com ara el d’Elaine Grayling, que recorda l’àvia i la seva tonada napolitana mentre fa patinar els nyoquis pel tobogan de la forquilla. Sens dubte, un dels moments més emotius d’aquesta edició, tot i que massa desapercebuda per la reducció de l’aforament al seu taller. Es parla, s’escolta, es recorda, es comparteix, es juga i, finalment, es tasta. També De Paper abandona, puntualment, el públic familiar per recordar el pare que collia taronges durant 25 anys i que cuidava l’arbreda. Però s’aplaudeix la mare que va cuidar-lo a ell, durant els següents 25 anys. Biterna és una explosió fantasiosa que posa moviment a quadres de dimonis i aquelarres, en temps d’Inquisició. Estrenat al Dansàneu, amb IT Dansa, la música en directe d’Arnau Obiols i el Cor Jove Nacional de Catalunya. Es mereixen més funcions.

El cos de les dones clamava més estudis per valorar millor el treball tan silenciat com imprescindible de l’interior de les llars. Ara fa un segle, les dones es trobaven en petits espais d’esbarjo mentre treballaven, com podien ser el safareig i les perruqueries. L’església i els envelats les arraconaven i que fossin els nois els qui, galantment, les traguessin a ballar. Bé, les Mucha Muchacha va fer una invitació universal, desfasada, a què es van sumar les autoritats del protocol consellera de Cultura, inclosa. Per cert, El Guixolense deia que no podia perdre’s el didal a les llars. Doncs el titellaire Toni Masegosa devia prendre el del cosidor de casa per desplegar un repic més gran amb les rondalles de mossèn Alcover en què un frare egoista rebia una mossegada d’una rata rabiosa de càstig. Coses de Fira Mediterrània, de dissidència d’avui i de finals del XIX. La rebel·lió en les formes i el fons és el que ha permès renovar i ressuscitar el folklore.