Ikea entra al museu (amb permís de Vinçon)

¿Qui hauria dit que arribaria un dia que a l’entrada d’un museu s’hi posaria la popular catifa d’Ikea amb la frase Benvinguts a la República Independent de Casa Teva? I, per a més inri, just a sota de l’emblemàtic rètol amb les lletres de neó de la botiga Vinçon, referent del disseny de qualitat a Barcelona. Ikea i Vinçon, dos mons a part, s’allarguen la mà en la nova exposició del Disseny Hub Barcelona (Dhub), un experiment que no és una boutade de cap comissari eixelebrat sinó de la mateixa alma mater de l’enyorat establiment del passeig de Gràcia, Fernando Amat (1941). Abans i tot que Vinçon abaixés la persiana, el 2015, Amat ja s’humitejava somiejant amb els productes de la multinacional sueca que hauria volgut vendre al seu local, immune als que veien en el fenomen del moble low cost una amenaça real a petits negocis com el seu. 

100 objectes d’Ikea que ens hauria agradat tenir a Vinçon (fins al 23 de febrer) “no és David contra Goliat sinó David i Goliat”, exclama Juli Capella, sobre el paper el comissari del projecte, tot i que en realitat li escau més bé el rol d’intèrpret del desig d’Amat. Fins a les últimes conseqüències, inaudites en un museu. No ja només perquè ha comportat portar-hi productes que es comercialitzen a quatre passes de l’edifici de la Grapadora (a Glòries va obrir l’enèsima botiga d’Ikea el 2023), sinó també perquè s’exposen amb les etiquetes dels preus. Si s’entretenen a sumar-los tots, arribaran als 5.000 euros, una factura freqüent per a algú que aspira a equipar-se tot el pis (posem-hi un pis de 50 m²). Amat es gastaria amb plaer des dels 2,9 euros que costa una regadora, que alhora pot servir de gerra d’aigua o de gerro per a flors, fins als 189 euros que costa un llit amb una barra alta als peus per poder-hi penjar les tovalloles molles després de dutxar-se.

Amat no ha escollit la famosa llibreria Billy, però sí un altre dels best-sellers d’Ikea: el tamboret que salva tantes esquenes de pares i mares quan la canalla s’ha de rentar les dents. O la prestatgeria Ivar, una de les més longeves de la marca: es comercialitza des del 1967! Amat també ha rescatat alguns mobles descatalogats, per exemple un llum de sostre inspirat en els focus dels estudis fotogràfics. I ha triat un penjador de la valenciana Inma Bermúdez, la primera dissenyadora espanyola que va fitxar Ikea, que durant la pandèmia de covid els hospitals van utilitzar com a suport per als sèrums.

Els cent productes llueixen penjats a les parets –com si fossin quadres– d’una habitació rodona blanca que recorda la mítica sala on Vinçon va organitzar més de 300 exposicions que van educar la mirada de tants ciutadans en gust i criteri del disseny entès com a art. Com l’art de viure millor amb millors estris domèstics. Que és exactament el lema d’Ikea, tan triomfal que ha fet que mig planeta visqui en cases decorades exactament igual (i a gairebé totes amb les cadires que xerriquen).

Ikea i Vinçon, tan lluny i tan a prop. A Juli Capella, ara sí com a comissari, li ha tocat construir el relat que ell defineix com “un joc de miralls” entre les dues firmes, no com una competició d’aviam qui la té més grossa. Segons com s’assemblen com dues gotes d’aigua. Van néixer gairebé al mateix moment, als anys quaranta. Els seus fundadors eren uns marrecs: Ingvar Kamprad, ja mort, tenia disset anys quan va muntar el que tot d’una va ser un negoci de venda per correu (la primera botiga física la va obrir el 1958 a Älmhult, un poble perdut de 15.000 habitants) i Fernando Amat tenia catorze anys quan es va incorporar al negoci familiar per, quan va morir el seu pare el 1967, donar-hi un gir junt amb el seu germà Juan. I, la clau de volta, tant Ikea com Vinçon van compartir des d’un inici “la idea d’un disseny democratitzador”, remarca Capella.

Ja és casualitat que el nombre d’articles a la venda fos calcat: a la vora de 10.000. També deu voler dir alguna cosa que per comunicar-se publicitàriament tinguessin d’aliada la ironia: el Per fi uns suecs que no venen a prendre el sol, la campanya amb què Ikea va aterrar al nostre país (va obrir la primera botiga el 1996 a Badalona), i el Per fi es pot posar els peus sobre una taula (l’Alfin, de Vinçon) fan una olor similar.

Però vet aquí les diferències, i abismals. Els barcelonins no van arribar a facturar ni en els temps de vaques grasses ni l’1% d’Ikea a Espanya. Potser si haguessin concentrat els esforços en els productes estrella haurien tingut més possibilitats, però els Amat tenien debilitat per utensilis amb poc recorregut comercial, com els que estaven específicament concebuts per a les persones esquerranes (tisores, obrellaunes, rellotges...). Mentre els suecs es van anar expandint per tot el món, Vinçon va quedar reclosa a Barcelona (només va gosar obrir una sucursal a Madrid, i va durar el que va durar). I, allò definitiu, els nòrdics s’han convertit en els amos i senyors del sector a nivell internacional i l’aventura catalana no va resistir la crisi del 2008 i ja és passat, malgrat haver-ho estat “tot” durant una llarga època: “Botiga, refugi, drecera, escola i protomuseu [del disseny]”, rebla Capella.