Pors i traumes a la Barcelona del pistolerisme

Pere Cervantes ja fa uns anys que és veí de Benicàssim, però va néixer a Barcelona el 1971, en concret al barri de Sant Antoni, a la tranquil·la zona de l’avinguda Mistral, on encara hi viu la seva mare. Li prenc una estona el fill a la mare i seiem a la terrassa d’una cafeteria perquè m’expliqui els motius de la seva nova novel·la. Fins i tot em deixarà entrar a la cuina de com escriu. Sempre amb un tarannà il·lusionat i discret, afable.

Cervantes és llicenciat en Dret i va ser observador de pau per a l’ONU a Kosovo i per a la UE a Bòsnia i Herzegovina. D’aquelles experiències va néixer la novel·la La espía de cristal (2022). Ha publicat alguns assajos sobre els perills d’Internet partint dels seus coneixements com a policia de la Unitat de Delictes Tecnològics.

Com s’ho passa millor, però, és llegint i, també, escrivint novel·les com ara Rompeolas (2013), No nos dejan ser niños (2014), La mirada de Chapman (2016), Tres minutos de color (2017), Golpes (2018) i El chico de las bobinas (2020). Ha rebut premis com ara el de Cartagena Negra i el Galardón Letras del Mediterráneo 2018 a la millor novel·la policíaca. Ara presenta Me olvidé del cielo, com les dues darreres, publicada per Destino.

L’obra està ambientada a l’efervescent Barcelona del 1923, entre l’anarquia, el pistolerisme, la misèria, l’opulència i la rauxa nocturna. El protagonista és l’inspector Basilio Bosc, que torna a Barcelona després de passar uns anys a Madrid. Va marxar de Barcelona de manera abrupta i el seu retorn obrirà velles ferides, com la relació amb la seva mare i la seva germana i, també, la història d’amor amb la Joana Alier.

Bosc ha tornat en ser reclamat per investigar la desaparició, en plena sessió de cinema al Coliseum, de la Cristina Nomdedeu, filla d’un important empresari tèxtil.

“A El chico de las bobinas vaig escriure un homenatge al cinema des de la literatura. I aquest homenatge espero poder-lo fer en format de trilogia. La primera va ser als anys 40, la següent és aquesta, Me olvidé del cielo, ambientada el 1923. I la tercera tindrà lloc, si tot va bé, a finals de la dècada del 1960 i principis de la del 1970”, detalla Cervantes, que, de la tercera, de moment s’està documentant, n’ha llegit molts llibres però encara no l’està escrivint. Sí que fa cinc anys que escriu una altra novel·la, “que no té res a veure amb les anteriors”, basada en dos poetes i “amb un aire metaliterari”.

“A Me olvidé del cielo m’interessava parlar del pas del cinema mut al sonor, que va ser el 1927. Però volia començar abans, mostrant la figura invisible, però molt important, dels pianistes –i les pianistes, perquè hi havia moltes dones– que tocaven en directe a les sales de projecció. L’època coincideix amb la del pistolerisme, la lluita anarquista, la vaga de la Canadenca, el poder de la burgesia industrial...”

I per parlar de l’època calia centrar l’escenari. “En aquell moment, l’epicentre de la ciutat era el Districte Cinquè, l’anomenat Barri Xino. Era un barri en què les nits eren fascinants. A la novel·la, a més de la trama policial, mostro com alguns pocs personatges intueixen el canvi polític i social que hi haurà passat poc temps. I el contrast és un Barri Xino on es viu com si no hi hagués un demà, de manera desenfrenada i lliure, pel que fa al sexe, les drogues –ja hi havia molt consum de cocaïna– i l’esperit festiu”, comenta l’autor.

“A més, tot sota el pes d’un compte enrere, sis mesos abans de l’inici de la dictadura de Primo de Rivera. En el temps previ a una guerra o a un gran canvi, m’agrada veure com hi ha gent, una majoria, que no se n’adona i gent que sí, que percep aquest canvi.”

Com sol passar amb els autors que es documenten molt, és una tasca que es podria dir que l’apassiona. “M’agrada molt documentar-me perquè em dona seguretat. I també trames, sobretot subtrames, perquè les trames de gruix les acostumo a tenir molt pensades.”

La molta documentació no apareix al text de manera forçada o enciclopèdica, afortunadament. De fet, fins i tot es permet no ser rigorós, en algun cas puntual. “Tot i que sempre acabo omplint prestatges de llibres amb què m’he documentat per a cada novel·la, si em cal no ser rigorós amb alguna data perquè em quadri una trama, ho faig, i ho aviso. Per exemple, el cinema Coliseum es va inaugurar l’octubre, i no el març, del 1923. Però m’interessava fer-ho quadrar amb l’assassinat del líder anarcosindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que va tenir lloc el 10 de març del 1923, i és un fet molt important a la novel·la”, confessa.

Una màxima que segueix quan se centra en una novel·la és saber de què vol parlar, quin és el tema troncal de l’obra. “En aquesta novel·la he volgut parlar d’un tema personal que fa anys que treballo: les pors. Jo tinc pors que em bloquegen, com ara a viatjar en avió. Volia parlar de pors que t’impedeixin portar una vida normal. El protagonista, el Basi Bosc, té una por que és millor no desvelar, però que l’impedeix estimar per culpa d’un trauma familiar.”

Entre tants elements ambientals, d’època i de personatges, el cert és que la trama policial “és molt bàsica”, admet Cervantes, perquè té clar que “els delictes, en el gènere policíac o el negre, són l’excusa per parlar del que convingui, sovint amb temàtiques socials de fons”.