Camila Cañeque a la Capella: això no és un homenatge

L’artista Camila Cañeque (Barcelona, 1984-2024) va morir el febrer passat mentre dormia. Encara no havia complert els 40 anys. L’acte de dormir havia travessat molts dels seus projectes, sempre amb un peu en la plàstica i l’altre peu en l’escriptura, com una escapatòria de l’abatiment de la vida mundana. En el seu vocabulari creatiu, el final de les coses també hi tenia una entrada important. Quan va agafar el seu darrer i definitiu son, havia acabat un assaig sobre els finals dels llibres, La última frase, publicat pòstumament per La Uña Rota.

Encara que pugui semblar una contradicció per a les ments estretes, Cañeque era una artista eminentment vital que va desplegar una obra que assenyalava precisament allò que ens fa morts en vida, per rebel·lar-nos-hi: un sistema que ens vol actius i productius a tothora. La seva mort prematura ha estroncat una trajectòria artística de poc més d’una dècada, però d’una alta intensitat. I la Capella ha decidit celebrar-la en una exposició especial, Infinita/Unfinished. Poètica del cansament (fins al 20 de novembre), a cura de Beatriz Escudero i Eloy Fernández Porta.

No està concebuda com un homenatge, que sol ser el darrer gest dels vius per acabar d’enterrar algú amb la consciència tranquil·la, sinó precisament tot el contrari: un dispositiu per reactivar de bell nou el seu llegat de performances, instal·lacions, vídeos, fotografies, objectes i escultures. “El seu treball és directe i entenedor, però alhora també complex”, apunta Escudero. Cada peça és el resultat d’un procés que Cañeque alimentava de reflexió intel·lectual i esforç físic. Ment i cos treballaven sincronitzadament. Ja fos per crear un gran globus de paper de plata, rebregant una bola rere una altra, com un acte de denúncia a tota la porqueria que va acumulant el planeta. Com per pintar de color blanc un exemplar del Quixot, durant sis dies consecutius, paraula a paraula, excepte quan surt el nom del personatge de Camila.

Amb la complicitat de la família, custòdia del seu immens arxiu, els dos comissaris han volgut primerament donar una visió completa de la seva pràctica, recuperant projectes primigenis com el que Cañeque feu en ruta pels Estats Units amb una amiga i vestides totes dues de flamenca per parodiar els tòpics de la hispanitat. Mediàticament es va fer famosa la imatge de l’artista amb aquesta indumentària estirada a terra, fent-se la morta, a la fira Arco de Madrid, que la va fer marxar del recinte. La seva obra era l’obra que no està en venda, és a dir, que no és una mercaderia amb la qual es pugui especular. Coses que el mercat de l’art, tant o més capitalista que els altres, no pot tolerar.

També abatuda, en aquest cas nua i a sobre de detritus repugnants, es va fotografiar, tot un estiu, acabades les festes populars de diversos pobles espanyols. El treball el va presentar en una exposició de títol Mucha mierda.

Amb la mateixa idea d’Arco de trolejar el mercat de l’art, va participar a la Setmana de l’Art de Miami. Es va estar dins d’un cotxe aparcat a fora de l’exposició fins que es va tancar l’esdeveniment. Es va enregistrar en un vídeo en què se la veu no fent absolutament res, amb cara de cansada i avorrida. Aquesta oda a la inactivitat regna en molts altres projectes, també en objectes quotidians als quals va alliberar del seu ús i en va reivindicar “el seu dret a ser inútils.” Les cadires, per exemple, tombades. Mobles que no serveixen per res, edificis esquelètics i deshabitats.

La ironia va ser sovint una bona companya seva per qüestionar realitats grotesques que hem normalitzat. Quan va fer 30 anys, Cañeque va organitzar una festa sorpresa amb els seus amics. Els sorpresos van ser ells quan els va involucrar en un comitè de benvinguda bufonesc al creuer més gran del món a punt d’atracar a Barcelona. Espejo i Fernández Porta han desenterrat del seu arxiu la documentació d’aquest projecte que estava en construcció. Cañeque no el va finalitzar, però els seus ecos perduren en ple descontrol del turisme massiu.

Fernández Porta va ser un dels convidats a la festa. De Cañeque en destaca el seu recorregut atípic i el fet que va estar molt allunyada de l’escena artística barcelonina durant anys. Però quan s’hi va reconnectar va deixar petjada. I això, segons com, també ho és força, d’atípic.