El ‘tren’ d’Espanya
És molt fàcil fer escarni de la política ferroviària (i de qualsevol operació d’infraestructura) a l’Estat espanyol. Joan Yago ha fet una incisió en aprofundint l’arrencada dels camins de ferro a la pell de brau. Demostra com, ja fa 200 anys, els borbons en treien suc de les inversions estatals. Una pràctica que s’ha anat repetint. L’últim cop conegut el de les comissions a l’AVE de la Meca. Breve historia del ferrocarril español és una auca estúpida perquè retrata la perplexitat d’una societat que no sap expulsar una corona que funciona com a paràsit del govern i de la democràcia. El que falta a la peça és trobar les raons dels col·laboradors necessaris (empresaris, polítics, aristòcrates) per fer viable l’operació d’aquest tren d’Espanya. Darrere de tot dictador o personatge autoritari hi ha un grupuscle de privilegiats (començant pel marquès de Salamanca) que el protegeix. Són una colla que, en realitat, en treuen profit d’aquesta salvaguarda. Fins que la sort, o el rei de torn, els abandona i acaben sent engolits.
La voracitat dels Borbons és insaciable (queda prou recollit als llibres Els Borbons en pilotes i Les pilotes dels Borbons). L’escarni que apareix a escena diverteix i escandalitza. És una auca pensada per ridiculitzar-los que, a diferència de Berlusconi a Editto búlgaro de La Calòrica, els Borbons difícilment gaudirien veient-la. En un estat on no ha practicat la guillotina, la manera de canviar la forma de governar és picant als fonaments. Riure’s dels monarques només fa convertir-los en uns herois murris (com el Lazarillo de Tormes o el Dioni). Molta més mala llet conté Curva España o N.E.V.E.R.M.O.R.E. dels Chévere.
Les dues intèrprets s’adrecen al públic contínuament. Fent conya que allà només es parla de la història dels trens. La història és cruel i patriarcal amb les reines. Quan es refereix a la pell d’escates d’Isabel o als seus plaers més carnals. Alfons XIII va ser el primer productor del cinema porno, expliquen els cronistes, però és a les reines a la qual se’n fa mofa. Potser estaria bé fer notar-ho perquè, sense advertir-ho, es reprodueix l’estigma masclista de generació en generació.
Els exilis reals reials coincideixen massa cop. I és evident que el del campechano Juan Carlos I és el que toca suportar als súbdits espanyols. Si es vol exposar la conversa de l’amant amb el comissari Villarejo millor decantar-se pel format auster del Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas.
La jugada de construir trens per cobrar les subvencions perceptives és l’antesala de les construccions d’aeroports, estacions d’AVE. En què es convertiran les lleres dels rius i barrancs després de la dana a València d’aquests dies? Aquesta és la pregunta que hauria de tenir l’espectador entre les dents després de la funció. I no sortir-ne satisfet, després d’aplaudir la darrera bufonada de la Cort.
