Intentar obrir, un cop i un altre, les portes tancades

Quan, aquest vespre, el públic de l’estrena ha entrat a La Model, la porta s’ha tancat com qui aplaca el dia a dia amb el silenci. És cert que avui, al pati, la canalla juga apropiant-se una zona que ahir era de por i incertesa. És cert que, ara, abans d’entrar al panòptic els cancells no tanquen a  les espatlles abans que s’obri la reixa del front (com funciona protocol·làriament als centres penitenciaris). Tot i aquesta advertència de ser en un lloc de memòria i sense cap judici i sentència que condemni o amenaci, la contundència de les parets, de les sales de vistes, dels forrellats a les portes de cada cel·la de la galeria segueixen imposant. El muntatge Puig Antich, cas obert, amb text de Mercè Sàrrias parteix de fets reals (resseguint el llibre homònim de Jordi Panyella). L’escena, ara, es desplega amb una ficció angulosa, èpica, animosa per moments, implacable com el propi edifici i que fa aixecar la ràbia final per la impotència davant d’una injustícia. Sota la direcció de Jordi Pérez Solé, l’acció té la poètica justa per passar per l’execució esgarrapant l’ànima del públic, però encoratjant-lo alhora. Bàrbara Roig, Marc Pujol i Carme Sansa protagonitzen aquesta peça que, amb poc més duna hora contextualitza la situació política dels anys 70, ensenya la determinació dels advocats en reobrir el cas i eleva la veu de Puig Antich, incrèdul per com es torça la condemna.

En l’epíleg, un cop denunciat que el judici no es va reobrir al 2005 perquè el jutjat del Suprem que l’havia d’avalar es va negar a reconèixer les irregularitats clamoroses (amb un grup majoritari de fills del franquisme) , s’afirma que el govern estatal fa 15 dies ha declarat Puig Antich com a víctima del franquisme. Han passat 50 anys de l’execució a la  sala de la paqueteria (es va improvisar perquè tothom esperava un indult) i la reobertura judicial del cas segueix pendent. Les germanes, que no van voler-se acomiadar d’en Salvador, aquell 3 de març del 1974 no abandonen la seva reclamació. El públic que ja ha reservat totes les entrades fins diumenge (en sessions dobles) demostren que no estan soles. Només el poble salva el poble. És la reclamació que dignifica les persones que lluiten per ajudar els altres, desinteressadament. Sigui netejant baixos als poblats de València o sumant-se a causes justes. L’eslògan, que aixeca suspicàcies per si amaga al darrere estratègia populista de l’extrema dreta en l’atac al president socialista a Paiporta ahir, continua sent una veritat inalterable, latent. Quan el públic surt emocionat del muntatge, fa un breu recés a la paqueteria, on una foto i uns ciris vetllen per una causa. El poble continua decidit a la lluita política.

La setmana vinent, estudiants d’instituts assistiran al muntatge que inclou opinions controvertides sobre un enamoradís idealista, que defensava la lluita armada perquè el proletariat recuperés allò que el capitalisme prenia. Puig Antich, cas obert desperta l’esperit crític per a unes generacions que desconeixen què vol dir estar disposats a córrer davant dels grisos. Se’ls hi donen arguments perquè, la determinació insistent es prolongui en la joventut. Que la necessitat de reobrir portes tancades o casos judicials, per a causes que només miren de ressituar la memòria de les persones que ja no poden defensar-se, sigui un clam unànime: “Sempre podem fer més del que creiem”, esperona en Salvador.