L’estudi més complet dels ‘Quixots’ de Peralada

Durant anys, la investigadora Inés Padrosa, arxivera del palau de Peralada entre el 1986 i el 2023, ha obert les portes de la biblioteca del castell a desenes de bibliòfils interessats en la rica col·lecció cervantina que atresora (uns cinc mil volums) i, en concret, en el miler d’exemplars només del Quixot, sobre els quals ella mateixa havia organitzat exposicions i impartit conferències. Però no ha estat fins a la seva jubilació que ha pogut analitzar amb tota la dedicació que requereix aquest fons excepcional, únic al món, amb el primer estudi que ofereix “una visió global de la seva envergadura i de la important tasca duta a terme des de Peralada per preservar aquest patrimoni bibliogràfic”, apunta Padrosa. L’interès del fons no rau només en l’antiguitat i el bon estat de conservació dels exemplars, sinó també en la bellesa de les enquadernacions, el paper de les guardes, la varietat d’il·lustradors i exlibristes que hi van intervenir i l’evolució del gust que expressen al llarg del temps.

El llibre que n’ha resultat, La colección cervantina de la Biblioteca del Palacio de Peralada. Ejemplares del siglo XVII, ha estat publicat pel grup SIELAE, de la Universitat de la Corunya, al seu portal Janus, especialitzat en la cultura del Segle d’Or, i es pot descarregar a www.janusdigital.es/anexo.htm?id=25 . A més de descriure amb detall els exemplars més antics que es conserven a Peralada, alguns de contemporanis a la primera edició del Quixot de Cervantes, del 1605, la investigadora aporta informació valuosa sobre com va constituir la seva col·lecció cervantina el financer i polític Miquel Mateu, propietari del castell des de 1923 i atret pel clàssic castellà pel fet que ja hi sortien esmentats els Rocabertí, els primers estadants de Peralada, amb documents inèdits relatius a les compres i la seva correspondència amb els llibreters que li oferien le seves joies bibliogràfiques, i ho complementa amb un estudi d’altres obres del Segle d’Or, impreses a finals del segle XV i principis del XVI, que també es troben a la biblioteca. Algunes són peces raríssimes, de les quals es coneixen molt pocs exemplars al món, com ara l’edició apòcrifa del Quixot de Fernández de Avellaneda, una de les poques que es conserva íntegra des de la seva publicació el 1614: “En aquesta obra tot és fals, començant pel nom de l’autor, rere el qual alguns experts diuen que s’ocultava un company de galeres de Cervantes, i acabant pel peu d’impremta, datat a Tarragona”, comenta Inés Padrosa, que assenyala l’interès del volum no només en l’escassedat d’exemplars conservats (si és que n’hi ha algun altre), sinó també en l’excel·lent enquadernació amb què va adornar-lo el seu antic propietari, Joaquim Montaner, fill del cèlebre editor de Montaner & Simón.

A banda del Quixot apòcrif, que va ser l’esperó perquè Cervantes es decidís a escriure la segona part de la seva obra mestra, Inés Padrosa destaca també l’exemplar més antic del gran clàssic de la literatura espanyola que custodia Peralada, publicat el mateix any de la primera edició, el 1605, o la primera traducció al francès, de 1614, i la primera a l’italià, impresa a Venècia el 1622. “El més interessant és comprovar l’enorme difusió que va tenir l’obra cervantina a tot Europa, fins i tot a la mateixa època de l’escriptor”, fa notar Padrosa, recordant que, fora dels tractats de teologia, cap altra obra literària va ser tan llegida i traduïda al llarg dels segles. Historiadora de l’art, a més de llicenciada en biblioteconomia, la investigadora amb prou feines reprimeix l’emoció d’haver pogut descriure les qualitats artístiques de cada llibre com a objecte, més enllà del valor literari indiscutible del Quixot, examinant la qualitat de les enquadernacions, la fantasia moderníssima d’alguns estampat del paper de les guardes, o els diferents tipus d’exlibris, heràldics, d’etiqueta, de tampó, de lacre, manuscrits... “Cada exemplar transporta una història paral·lela a la literària: dels seus propietaris successius, dels artistes que van enquadernar-lo i il·lustrar-lo, de les ciutats on va estar”, remarca Inés Padrosa.