Ingesta multisaborosa, complexa i intuïtiva

Les Impuxibles trien temàtiques valentes i en fan una recerca exhaustiva. Aquest Caramel és dolç i lúdic, amb aquesta ironia i universos onírics de Pablo Messiez, però també s’enfonsa al pou del dolor amb postals que arrosseguen un profund lament. El consum que espera, potser a la porta de fora de l’escola, o que es converteix en un fantasma incomprensible i en què no es vol pensar per fugir de la possible culpa posterior es donen cita en aquest Caramel de Les Impuxibles, una peça sense relat concret, però amb una pila d’imatges abstractes que conviden a tastar un dolç multisaborós, complex i intuïtiu.

Ariadna i Clara Peya se serveixen dels espectacles per ampliar punts de vista: cada tema prova d’amistançar-se amb un esperit. Són els seus fantasmes i, alhora (variant les intensitats), les preocupacions de tots. Han parlat, sempre sense jutjar ni pontificar, del suïcidi (Harakiri) i de la depressió i les cures (Suite TOC num6), però també del gènere (Limbo) i de l’ombra de l’abús (Aüc). Ara, s’enfronten a les addiccions, al debat de les drogues permeses i les perseguides, a l’ús lúdic per a plaer i evasió i al risc de la dependència. En realitat, Les Impuxibles fa anys que volten per un abisme que les obliga a revisar privilegis socials i individuals i a ser conseqüents i solidàries amb les persones més vulnerables. Aquest Caramel reflecteix la seva maduresa.

En el que podria ser un bar musical, hi ha una confluència de situacions que s’esvaeixen com les al·lucinacions. O que martellegen com els delíriums. Els personatges poden ser laxos com un rellotge de Dalí o emergir i desaparèixer de les ombres. Poden ser miratges producte del consum. O records de la mare addicta. La paraula de Messiez (molt amic de caminar entre la realitat i la fantasia estranya, com a El temps que estiguem junts) casa molt bé en aquesta dansa física d’aire lúgubre dels Peeping Tom (Triptych).

La companyia La Línea proposa una aproximació paral·lela a la desmitificació de la droga amb testimonis a través de Pupilas pintaban mis sábanas. Són veus que concreten aquest món inconnex del gaudi però també de la dependència i la sobredosi. Les Impuxibles tiren de la música com a columna vertebral en el seu particular collage.