Schönberg i el nostre Apocalipsi joiós

Aquesta tardor tanquem la celebració del 150è aniversari del naixement d’un compositor que marcà l’inici d’una nova era en l’univers musical, amb la seva mirada tan respectuosa com crítica envers la tradició i la seva concepció desjerarquitzada dels sons i les relacions que s’estableixen entre ells. Arnold Schönberg (Viena, 1874) serà el revolucionari conservador (Willi Reich) que iniciarà la profunda reflexió que travessarà tot el segle XX musical, amb la lliure atonalitat i el mètode de dotze tons –o dodecatonisme– com a eines per transformar el món.

Seguint una “necessitat interior”, Schönberg admet que desenvolupa la tasca que “li toca fer”, irremeiablement, com l’Aquil·les homèric, que assumeix el seu destí heroic i és conscient que la seva música no està a l’abast del públic més ampli; per això mira cap al futur pronosticant que “ha trobat alguna cosa que asseguraria la supremacia de la música alemanya per als pròxims cent anys”, com testimonià Josef Rufer. Tota obra d’art ha d’aportar alguna cosa nova a la humanitat, perquè Art significa Art Nou, i tota música és música nova.

Fill d’una família jueva, Schönberg es va convertir al protestantisme el 1898, però retornaria al judaisme el 1933, i pertanyia, alhora, a la catòlica Viena Habsbúrgica i a la Il·lustració jueva –la Haskalah–, introduïda pel filòsof jueu Moses Mendelssohn. Sempre als límits de la marginalitat, personalitats vieneses com Kraus, Freud, Wittgenstein, Schnitzler, Altenberg, Musil, Zweig, Mahler, Kokoschka, Weininger o Klimt i el mateix Schönberg es veieren abocades a abandonar El Llibre a mesura que anaven ascendint d’estatus social i/o cultural, al mateix temps que es convertiren en veritables metecs amb gran capacitat de distanciament crític envers la societat que els acollia. És en aquest moment crític de desarrelament i d’utopia (literalment, de no-lloc, tal com recorden Heidegger i Arendt), entre 1880 i 1925, quan els jueus, que són els més il·lustrats, s’estableixen com l’elit intel·lectual que revolucionarà l’art i la cultura europees, amb Viena com a epicentre.

Com a capital imperial, la Viena de fin-de-sciècle allotjava la monarquia de Franz Joseph I, que mostrava i, al mateix temps, amagava, dues cares oposades. D’una banda, resplendia la Viena de la Ringstrasse, la dels valsos, els cafès i l’alta cultura, on els artistes, que formaven part d’una elit social cohesionada, compartien el mateix eslògan vuitcentista amb bona part de l’Europa central: “Wissen macht frei”, el coneixement ens fa lliures. El lema de la Secessió també apel·larà a la llibertat, al crit de “A cada temps el seu art, a l’art la seva la llibertat”, que Schönberg compartia amb la convicció que “l’art nou no es pot mesurar sota les lleis de l’art vell”. Però, d’altra banda, aquesta llibertat és un aparador: la Nuda Veritas de Gustav Klimt, el símbol de la jove verge sostenint el mirall de l’art a l’home modern, ens situa davant del motiu del somni, present en la literatura i l’art de l’època, i que tracta Sigmund Freud a Traumdeutung. Ens trobem davant d’una societat reprimida i angoixada, on els instints són sublimats a través de l’art. Karl Kraus, a Els darrers dies de la humanitat, ens dona més indicis de com tot plegat conflueix en un “Apocalipsi joiós” en el qual l’elit balla al ritme dels valsos de Strauss, mentre l’Imperi Austro-hongarès es va enfonsant.

Ara vivim un nou Apocalipsi, perquè el progrés també desencadena la decadència. Cada racó del món necessita impregnar-se novament de l’esperit de la Secessió, perquè l’art és llibertat, possibilitat d’alliberament en un temps de bombes, radicalització de la ultradreta i canvis vertiginosos que ens fan perseguir una pastanaga tecnodictatorial que mai atrapem. Ens cal adoptar una posició crítica des dels marges, com va fer Schönberg, i esdevenir metecs; impregnar-nos de Kultur i reconnectar amb la Natur per poder sobreviure a la sobreinformació, les fake news, la contaminació informativa i l’excés d’opcionalitat que ens dona la indústria de l’oci per evadir-nos del soroll del món. Rellegint el llibre –i no pas El Llibre– farem el pas natural cap a l’ètica i cap a l’estètica, el camí kantià que dibuixà Schönberg i que ens permet reivindicar que l’art esdevé el millor dels mons possibles –en temps de Trump.