Enric Gasa Dance debuta a Barcelona amb una coreografia vital de ‘Frida’

Enric Gasa Valga Dan­ce­Com­pany va estre­nar fa una quin­zena d’anys la core­o­gra­fia Frida: pasión por la vida. Va tenir prou bona rebuda a Ale­ma­nya. Ara, l’ha refet incor­po­rant la música en directe (qua­tre músics i una can­tant) i apro­fi­tant el conei­xe­ment que té del caràcter dels seus balla­rins per a gua­nyar en expres­si­vi­tat en aquest qua­dre d’espec­ta­cle total, en el qual inter­ve­nen fins a 14 balla­rins. La nova posada en escena, estre­nada el juny a Múnic, ara debuta a Bar­ce­lona, al Coli­seum des de dime­cres fins diu­menge (dis­sabte es fan dos pas­sis). Fins ara, les poques vega­des que s’havia pogut veure aquesta com­pa­nyia del coreògraf català ha estat, prin­ci­pal­ment a la pro­gra­mació de dansa del Cen­tre Cul­tu­ral de Ter­rassa. L’any pas­sat, per exem­ple, van pro­grama una apro­xi­mació a Fede­rico García Lorca.

Hi ha dues Frida a l’escena. L’una, és l’artista vita­lista i gene­rosa; l’altra és la dona que ha de supor­tar el dolor de la mort pròxima (amb una poli­o­mi­e­li­tis des de la infància) i les adver­si­tats de la vida. Gasa ha ser­vit una dansa amb una tècnica i expres­si­vi­tat simi­lar per a les dues situ­a­ci­ons. Ha estat el caràcter de les dues intèrprets el que marca clara­ment els dos pols vitals: La llum l’aporta Lara Brandi; les ombres, Alice Amo­rotti. Brandi expli­cava en pa lpre­sen­tacií dàquest mig­dia que, el punt comú de les dues balla­ri­nes, és la seva mirada: Con­flu­ei­xen i s’ado­nen que estan fusi­o­nant els dos pols d’aquest per­so­natge icònic de la cul­tura uni­ver­sal.

Frida: pasión por la vida pro­cura anar més enllà de les eta­pes cone­gu­des de l’artista plàstica, gràcies a les ano­ta­ci­ons al seu die­tari. Per al coreògraf, el fet de viure des de ben jove amb la mort fa que cada opor­tu­ni­tat de vida l’apro­fiti sense reser­ves, amb una gran ple­ni­tud. El dar­rer tre­ball de Kahlo, exem­pli­fica, Gasa, es titula Viva la vida.

La pin­tora mexi­cana Frida Kahlo (Ciu­tat de Mèxic, 1907-1954) va fer-se seu els valors estètics de l’art popu­lar en les seves cre­a­ci­ons, que desem­bo­ca­rien en el sur­re­a­lisme i el sim­bo­lisme. La seva obra ha estat cele­brada inter­na­ci­o­nal­ment com una defen­sora de les tra­di­ci­ons indígenes i una rei­vin­di­cació femi­nista. Tot i això, apunta el coreògraf, la vida de casada amb Diego Rivera tam­poc van ser fàcils. Ella defi­nia aquesta relació com si fos “un segon acci­dent” (el pri­mer, va ser l’autobús que la va atro­pe­llar quan només tenia 18 anys).

Enric Gasa Valga con­fia incor­po­rar Bar­ce­lona a les seves gires. Entén que és més difícil ven­dre entra­des de dansa a Cata­lu­nya que a Àustria i Ale­ma­nya. Però li empipa que els balla­rins de casa, que van mar­xar ara fa 30 anys a tro­bar una sor­tida pro­fes­si­o­nal a l’estran­ger i que tan bona res­posta han tin­gut als esce­na­ris més exi­gents, no tro­bin l’opor­tu­ni­tat de mos­trar el seu tre­ball a Bar­ce­lona. Entre core­o­gra­fies, òperes i musi­cals la com­pa­nyia pri­vada s’apropa al mig cen­te­nar de pro­duc­ci­ons.