tot recordant
Miquel Porter i Moix, una d’aquelles figures imprescindibles per a la cultura catalana
Historiador, dinamitzador cultural i crític cinematogràfic que va impulsar la Nova Cançó i Els Setze Jutges i va ser fonamental per a la recuperació de la historiografia cinematogràfica del país
Avui fa vint anys que va morir Miquel Porter i Moix, un home fet de cultura i ple d’energia que va deixar una immensa llavor perquè darrere seu aparegués tota una generació de grans cinèfils catalans, no per la seva producció cinematogràfica, sinó per la seva divulgació. La seva neta, Manuela Porter, en el documental titulat Miquel Porter i Moix. La república de la llibertat i el bon humor, el definia com “una república desafiant i apassionada nascuda en ple franquisme composta de literatura, música, teatre, cinema, educació, política, lluita social i família”.
Nascut el 1930 en ple centre de Barcelona, el seu pare, Josep Porter i Rovira, era el propietari de l’antiga llibreria Porter. Va estudiar música des de ben petit i aviat va iniciar-se com a llibreter en el negoci familiar. El 1949 va matricular-se en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i mentre era estudiant va fundar la revista literària clandestina en català Curial juntament amb altres companys de classe. Per aquest motiu va ser objecte de diverses detencions policials. També va ser un dels creadors del Club 49, amb què va celebrar conferències i tertúlies, i del Teatre Viu, on s’improvisaven obres de teatre a partir d’un tema. Encara a la universitat, va orientar-se cap a la història de l’art i concretament del cinema, i aviat va emprendre el seu gran treball d’investigador amb l’objectiu de recuperar el patrimoni cinematogràfic de Catalunya. Gràcies a la seva tasca, es van poder salvar moltes pel·lícules d’aquella època, la majoria inèdites en el seu moment. Part d’aquest material el va cedir el 1982 a la Filmoteca de Catalunya.
Una vegada llicenciat, va fundar el Cercle Lumière de l’Institut Francès i el primer cineclub infantil de Catalunya (1957). També va crear una Col·lecció Cinematogràfica Catalana (Cocica) en uns salons de la llibreria familiar. Tots dos fets van servir per impulsar la naturalesa artística del cinema a Catalunya. A més, en ple franquisme, va aconseguir portar per primera vegada als cineclubs del país els grans títols de la història del cinema. Era una petita porta de llibertat que va ajudar a crear una base per a la formació de futurs cinèfils. Paral·lelament, va participar en diversos congressos europeus i americans, i va ser membre organitzador i del jurat d’una gran quantitat de festivals cinematogràfics.
El 19 de desembre del 1961, sota el títol La poesia de la Nova Cançó, es va celebrar un concert col·loqui a la seu del Centre d’Influència Catòlica Femenina de Barcelona. Hi van participar Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima. Era el primer cop que s’utilitzava el terme “nova cançó” per referir-se a aquest moviment que reivindicava la normalització del català en el món de la música moderna. Aquesta data es considera, a més, l’inici del grup Els Setze Jutges, els quals van començar a caminar junts després d’aquell concert emmirallant-se en la cançó francesa de Georges Brassens o Léo Ferré i el folk autòcton. El mateix Porter va formar part d’Els Setze Jutges amb el seu disc Miquel Porter canta les noves cançons (1962), i va anar alternant la professió de cantar amb la publicació de llibres relacionats amb el cinema, com Cinema, final de trajecte i començament d’utopia (1961), Cinema per a infants (1963), Historia del cine ruso y soviético (1968) i Història del cinema català (1969), o, més endavant, novel·les de ficció com Renoi, quina portera! (1986).
El 1969 va esdevenir professor d’història del cinema. Era una de les poques classes que hi havia de cinema a les universitats catalanes. Començava cada lliçó amb un “Benvinguts a la república de la llibertat i del bon humor”. Alguns dels seus exalumnes que apareixen en el documental titulat amb el mateix nom expliquen que era un professor diferent. Ell no ensenyava cinema, sinó que convidava a mirar-lo. Va jubilar-se l’any 2000. D’altra banda, el 1976 va doctorar-se en història amb la tesi Adrià Gual i el cinema primitiu de Catalunya (1897-1916).
Va dirigir la secció cinematogràfica de l’Institut del Teatre (1975-1977) i, del 1977 al 1986, va ser cap del Servei de Cinematografia de la Generalitat, des d’on va ajudar a impulsar la Filmoteca de Catalunya. El seu fort compromís social el va dur a fundar i presidir el Club d’Amics de la Unesco de Barcelona entre el 1980 i el 1982. Aleshores, del 1982 al 1984 va ser diputat per ERC al Parlament de Catalunya en substitució de Francesc Vicens. Més tard, l’any 1990, va ocupar la secretaria general de la Intersindical Confederació Sindical de Catalunya, fins al 2004. També va ser rector de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent (1995-2000).
Entre els premis que va rebre hi ha el Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya (1991), la Creu de Sant Jordi (1992) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2003). Des de l’any 2014 el premi Gaudí d’Honor porta el seu nom.
Al llarg de la seva vida va mantenir sempre un esperit crític amb les institucions. Considerava que ni els intel·lectuals ni els polítics havien jugat mai a favor del cinema català, que en comptes de protegir-lo amb subvencions el que haurien de fer és fomentar la indústria i crear escoles. Un dels conceptes que tenia més clars era la distinció entre el que és cinema català i el que és cinema fet a Catalunya, sota cultura castellana, una distinció que avui dia encara hi ha a qui li costa d’entendre.
El 2014 se li va retre un homenatge amb motiu del 10è aniversari de la seva mort. L’acte es va fer a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.