“No parlo de la mort, sinó de com volem viure i morir”

En trec ser una persona molt vitalista i enamorat de la vida, precisament. Vivim sovint pensant en el futur, en què passarà, i no som conseqüents, vivim com si no ens haguéssim de morir mai. És la conseqüència de la societat de consum en què vivim, que és acumular, acumular. Ángela Molina diu una frase, en la pel·lícula: “No s’aprèn res de la vida, es viu i punt!”, amb la qual no estic completament d’acord. Òbviament, crec que sí que s’aprenen coses, però fins i tot la idea d’aprendre es converteix en una acumulació. Aprendre, per què? Jo crec que, almenys en el meu cas, aprendre a viure és aprendre l’aquí i l’ara, ser aquí i ara tota l’estona. Aquest és el repte, i pensar en la mort ajuda molt a això, a ser aquí, ser-hi ara i estar present. Jo crec que per això ens ha quedat una pel·lícula molt vitalista. No parlo de la mort, sinó de pensar com volem viure i com volem morir, de la mort com una part d’aquesta vida.

Sí, per mi era molt important. Nosaltres quan ens plantegem fer pel·lícules no és per parlar d’un tema determinat. Després veuen la pel·lícula i diuen que és sobre la mort assistida, però no va d’aquest tema. El debat de com volem morir és important, però per mi també és molt interessant reflexionar com aquestes decisions afecten la gent, i sobretot és important no jutjar-ho. No es tracta de dir si això està bé o està malament, sinó de com ho gestionem. I, precisament, poder parlar de la mort genera afectes, genera vincles. I aquests vincles són els que realment et fan venir ganes de continuar vivint. Per preparar la pel·lícula vam treballar amb moltes associacions i la gent de Dignitas ens va obrir casa seva. Ens va permetre rodar a les instal·lacions que tenen una casa. No és una clínica, són gent que es dedica a la qüestió legal i fer pressió perquè les lleis de mort digna s’aprovin a altres països del món. També ajuden gent que hi va. Se centren en els drets individuals, ells no es fiquen en el fet de si està bé o no fer-ho. En la pel·lícula partim del fet que està bé el dret, però què genera? Una cosa molt bonica que passa a Dignitas és que després de tot el procés, quan finalment està aprovat, el que passa és que molta gent no hi va, per diverses raons. Una és la tranquil·litat de saber que hi pots anar. De sobte, l’angoixa, que és una mica el que porta això, desapareix. Durant el procés de parlar amb la gent, de comunicar-ho, de dir-ho, de sobte es reforcen aquests vincles, i fan que molta gent no tingui la necessitat d’anar endavant. Per mi era molt important que la pel·lícula no banalitzi el tema del suïcidi, perquè em sembla molt seriós, i a l’inrevés, d’alguna manera poder plantejar el tema, quan a algú li venen aquests pensaments de no continuar vivint, en comptes de dir: “No, no, no pensis en això!” La pel·lícula d’alguna manera no pren posició en res del que està passant, però és molt bonic quan veus que la gent que l’està veient acaba al bar, prenent un cafè o una cervesa, i discutint sobre tot això. La pel·lícula crea aquest espai, sense judici, on poder mirar i que generi conversa.

Perquè és molt còmic. Realment el dol, deixar algú, és un procés molt trist i dolorós, igual que costa una ruptura de parella. Però aquesta situació no té res a veure. Provoca un altre tipus de sentiment que és únic i que no veus tant al cine, perquè en realitat té a veure amb l’angoixa existencial, amb com deixo de ser aquí. És difícil d’imaginar i és molt còmic. Veus documentals de mort assistida i, en el moment de decidir el dia, tothom riu, diuen que tal dia no poden perquè han quedat amb no sé qui... És realment estrany, i aquest humor, per mi, no tenia a veure mai amb el fet d’alleugerir, sinó amb el fet de potenciar la situació i mostrar com n’és, d’estrany, confrontar això. I d’aquí també neix la part musical de la pel·lícula. En el procés de creació de la pel·lícula, allà on costava molt posar paraules, apareixia la música. En els documentals sobre la mort assistida passa el mateix, sempre apareix la qüestió de la música al final.

Sí, en totes les cultures. El llibre tibetà dels morts era per ser cantat, i als funerals on anem avui en dia es canta. A Valladolid em va passar una cosa molt bonica. Després d’una projecció oberta al públic, va venir una senyora tremolant i es va posar a plorar. Va explicar que havia enterrat la seva filla feia dues setmanes, tenia un càncer i no volia esperar fins al final. Em va ensenyar el vídeo dels moments finals de la seva filla, ja amb els cables i tot, connectada pel moment final, i la seva mare al costat, les dues ballant. I vaig pensar: “Com no havia de ser aquesta pel·lícula un musical?” No és per alleugerir el tema, si volem prendre’ns seriosament la mort, la pel·lícula ha de ser un musical.

Sí, i el que provoca no és tant alleugerir, sinó intensificar. Jo crec que ens porta a un altre lloc, no dilueix la situació tràgica, sinó que ens fa comprendre la tragèdia des d’un altre lloc. La música ens permet gaudir la bellesa del que és tràgic. I l’humor intensifica el que és tràgic i el que és tràgic intensifica l’humor. No és que s’anul·lin, com en aquesta idea de la dramèdia, que em sembla horrorosa, sinó que l’una intensifica l’altra.

No, jo crec que ve de la malaltia. És molt difícil, dins la malaltia, trobar l’humor, perquè et trobes malament. Tot i que s’hi troba, molts cops. En les situacions més extremes surt l’humor. La pel·lícula no va de la malaltia, ens semblava molt interessant de posar-la en un segon pla. És una cosa que provoca una decisió, però està completament fora de càmera. Per a nosaltres era important que el personatge estigués en plenes facultats i pogués confrontar aquest moment, des d’un altre lloc.

Durant el procés, decidim fer un musical i ens plantegem com fer-ho. Els musicals clàssics dels cinquanta, de Vincente Minnelli, Charles Walters, Stanley Donen... eren en una altra escala, impossible de replicar aquí. Però m’agraden molt els inicis del musical, quan s’ho estaven inventant. El que van fer és mirar a Broadway, era el moment del pas del mut a sonor, i van anar allà i van xuclar tot aquell talent. Jo no tenia uns referents per fer això i vaig mirar en les arts escèniques, que és on he trobat plaers estètics més grans els últims anys. I va ser mirar allà i trobar Maria Arnal, La Veronal... Vaig veure molt clar què podien aportar La Veronal, perquè tenen una manera de treballar que fan arribar molt l’emoció des d’allò formal, des del dibuix. Evidentment, són intèrprets que estan posant la seva emoció, no ho pots evitar perquè al final és el teu cos, però tenen una part molt formal que distanciava molt. És com entrar en un univers paral·lel, com una versió de la realitat ultrareal que posa en relleu aquesta estranyesa. També té un sentit de l’humor des de l’estranyesa i de l’absurd. Era una manera de construir a partir d’aquest grup de ballarins, d’aquesta mena de cor grec, que va apareixent al llarg de la pel·lícula, i construir amb el llenguatge del cos. Jo crec que la dansa té una capacitat de ser molt específica i a la vegada indeterminada en el significat, s’obre a moltes interpretacions.

Jo no parteixo mai del tema. Sí que és cert que la televisió s’apropa més a la idea de temàtica i els projectes de televisió ja m’arriben molts cops amb el guió fet. La mort de Guillem n’és un exemple, volien parlar d’això. A la televisió he treballat molt en casos reals i en judicis, curiosament. Però en les pel·lícules mai ha sigut una intenció de parlar d’un tema determinat, més aviat és que m’interessa alguna cosa, tinc una pregunta. Quina és la condicionalitat de la mort? Que s’ha de donar? És la mort entre pare i fill sempre incondicional? Quin és el límit entre l’amor i la dependència? Hi ha preguntes i anem estirant aquests fils, i això em va portant a certes coses. A Els dies que vindran la pregunta era molt senzilla: què li passa a una parella quan la dona es queda embarassada i de sobte estàs vivint dos processos que són radicalment diferents, perquè una persona té un cos a dintre i l’altra no? I com això, d’alguna manera, explota en tota una sèrie de qüestions de gènere que pensàvem que estaven superades i que, òbviament, no ho estan? No penso en temàtiques, penso en preguntes i en qüestions que em mouen, i seguim el fil. Òbviament, després la pel·lícula s’ha de vendre, i es parla d’una tragicomèdia musical sobre la mort digna. Però això no té res a veure amb el que són els nostres processos a l’hora de construir les pel·lícules.