Dir prou

Saber dir prou. Aquesta és la tesi de Gola, un mun­tatge que des­borda humor, bes­ti­a­li­tat i sor­presa inter­pre­tada per Oriol Pla i amb la com­pli­ci­tat de Pau Matas (amb qui ja havien sig­nat Travy ante­ri­or­ment). Pla és un gat vell i ja absor­beix el favor del públic des del pròleg, en què demana perdó a tot­hom. No vol­dria ofen­dre, ve a dir irònica­ment. El clown treu el ves­sant més ani­mal bus­cant la ria­lla.

El mun­tatge sap nave­gar a dife­rents capes. Hi ha el riure de la pata­cada, de la des­pro­porció; hi ha l’humor fruit de l’obser­vació, i, final­ment, hi ha la caus­ti­ci­tat de qui qüesti­ona les for­mes de la soci­e­tat actual. Asse­gut a la taula, insa­tis­fet dels pro­duc­tes que ha acon­se­guit aca­pa­rar, però que no era el seu dònut desit­jat. Refi­narà les seves rèpli­ques quan li cai­gui una pàtina de pols blanc. Lla­vors, el seu par­lar vore­jarà el sur­re­a­lisme lúcid de Groucho Marx; el seu movi­ment aga­farà ges­tos d’aquell pre­sen­ta­dor ina­ni­mat, com un Max Hea­droom del segle pas­sat.

El per­so­natge (hi ha una fina capa que el separa de l’actor) dia­loga amb la veu del tècnic que prova de resol­dre l’embús. Li acaba fent de coach, a la vegada que li pre­gunta si es pot ser feliç amb aquesta feina tan ingrata. Però també dia­loga amb Pau Matas. El músic fa el paper de pare con­ci­li­a­dor, el que pro­cura fer enten­dre que els exces­sos aca­ben dei­xant morat. Extrem con­ci­li­a­dor que el clown no sem­pre atén: “A la seva bola” es va ence­nent.

Les pre­gun­tes que es for­mula l’actor evo­quen l’exis­ten­ci­a­lisme còmic de Blai Mateu de Barò d’Evel (Bèsties, Là, Qui som?) i Manel Rosés (Akri). Sota una capa grui­xuda de cara dura, hi ha la sen­si­bi­li­tat i la demanda de con­cen­trar-se en el que és essen­cial i obviar el que és més super­fi­cial, sin­to­nit­zant amb la deli­ca­desa dels Escar­lata. Riure en si és el més humà que hi ha.