llibres
Joan Benesiu convida a mirar més enllà del fracàs
Joan Benesiu (Alacant, 1971) va debutar en novel·la amb el premi Ciutat de Xàtiva del 2007 per Intercanvi (Bromera). Va fer un bon rebombori el 2015 amb Gegants de gel (Periscopi), que va rebre els premis a obra publicada Llibreter i Crexells. El 2019, amb Serem Atlàntida (Periscopi), va guanyar novament un premi a obra publicada, el Ciutat de Barcelona de literatura en llengua catalana. Ara, un cop més a Periscopi, presenta Terminus, que no seria estrany que també guanyés algun premi, perquè manté l’alt nivell de la proposta literària prèvia, sorprenent, suggeridora, enigmàtica, amb un rerefons marcadament intel·lectual i geopolític.
Teresa, una professora de l’Escola d’Arquitectura de València, està preocupada per la desaparició del seu alumne més brillant, Carles Miquel. El jove es troba immers en la recerca per a una tesi sobre el projecte Atlantropa, que pretenia assecar la Mediterrània i aconseguir així més terres per conrear. Mentre l’estudiant continua desaparegut, ella fa un viatge a Hongria per assistir al reconeixement d’un projecte arquitectònic que va dissenyar amb Eszter Lovász, una antiga amiga. Serà allà on descobrirà les històries i el passat de personatges i projectes abocats a la ruïna.
“Terminus és un viatge a les possibilitats truncades, una digressió profunda sobre la importància social dels projectes inacabats, una meditació sobre el concepte del fracàs i una revolta contra l’oblit. Joan Benesiu ens convida a recórrer les fronteres d’un passat comú per dibuixar, de nou, el territori humà que defineix Europa”, comenta Aniol Rafel, editor de Periscopi.
Benesiu no ofereix una obra distòpica o similar, tan en voga, però sí que demana mirar enllà. “No crec que el projecte d’Europa hagi fracassat, no crec que sigui fallit, però hem de mirar cap al futur. Cal lluitar perquè no desaparegui. Indagar en una Europa que fracassa és una preocupació personal”, assegura l’autor. “El llibre ressegueix un conjunt de projectes que no han acabat bé i són com un toc d’atenció meu. No crec que siguem al final de res, però sí que hi ha un excés de nostàlgia en els projectes polítics i cal mirar més endavant”, hi afegeix.
Ha trigat uns tres anys a escriure l’obra, que, d’alguna manera, va posar en marxa una fotografia que va fer ell mateix el 2017 a dues bessones en un espai ruïnós. Aquesta i altres fotografies inquietants, a més d’un mapa/rostre creat per un amic seu, Manuel Amorós, estan incloses en l’edició.
Un dels fils narratius és el projecte real Atlantropa, que va engegar un arquitecte alemany a finals del 1930. “Volia construir una presa a Gibraltar i una altra als Dardanels perquè la Mediterrània s’eixugués i, així, guanyar molts quilòmetres per a camps de conreu i, a més, generar prou energia per proveir mig Europa. Ell ho venia com un projecte pacificador, perquè per fer-ho havia d’estar tot Europa unida, però ja s’ensumaven vents bèl·lics i feixistes i només va trobar escepticisme per part dels mandataris amb qui va parlar”, explica Benesiu.
L’estudiant que fa la tesi doctoral sobre aquest projecte és un protagonista absent, perquè no hi surt tot i ser-hi present. La protagonista és la professora Teresa, preocupada perquè el seu alumne preferit ha desaparegut. La Teresa va fins a Hongria a trobar-lo. “Per mi, Hongria és un laboratori polític que mira al passat i se sent catòlica i blanca, rebutjant tota mena d’alteritat. I la ultradreta europea s’està emmirallant en la manera de fer hongaresa.”
“A més de buscar l’alumne, Teresa ho confronta tot amb les ruïnes i les coses que es desfan, i es produeix una tensió narrativa perquè es percep que alguna cosa no va bé, a la seva vida...”
Les reflexions sobre arquitectura són de pes, al llarg de l’obra, tot i que l’autor no és arquitecte, només li “interessa molt pensar l’arquitectura”. “En arquitectura, cada cop construïm més per a la vista que buscant la funcionalitat. No importa què passa dins l’edifici, el que importa és la foto que farem de l’exterior”, i cita l’exemple de la Ciutat de les Arts de València.
Sobre la desgràcia recent que ha passat a València, “tothom diu que és més fort si hi ets, perquè pots ensumar i tocar, i et canvia la perspectiva del món”. “Però també hi ha anat gent a fer-se fotos en un paisatge de guerra, sense trets. La tirania de l’ull també són les pantalles que mirem constantment. No ens podem fer amb el món només a través de la visió”, assegura.
I partint de l’arquitectura i la història, Benesiu també ofereix reflexions polítiques. “La ruïna industrial és l’anticapitalisme i el centre comercial, el capitalisme pur. Les visites a espais relacionats amb el passat, amb el fracàs, es poden fer buscant l’esteticisme o la vivència sobre la memòria. Els uns són el centre comercial i els altres, les catacumbes.”
Els temes i conceptes de què volia parlar –fracàs, ruïnes, arquitectura i por d’acabar projectes– eren presents en la gènesi de la novel·la, però “l’atzar té importància” i no tenia “controlat tot el procés d’escriptura”; per exemple, no sabia “què els passaria als personatges”. Com en altres obres seves, Benesiu fa ús de les digressions. “Em resulten indispensables per escriure, però cal controlar-les. Des del camí secundari que agafes, has de poder seguir veient el camí principal i, en cas que no, vol dir que no vas bé.”