TEMPORADA ALTA
Castellucci denuncia el segrest del llenguatge pel Poder a ‘Bérénice’
El director italià transforma la peça de Racine en un monòleg interpretat per l’actriu Isabelle Huppert
Situa la protagonista sola, enmig dels senadors romans, que la volen expulsar del país
Romeo Castellucci considera que el Poder ha manipulat el llenguatge, l’ha segrestat. El director italià (habitual al Temporada Alta i també en les programacions del Teatre Lliure d’Àlex Rigola) parteix dels versos alexandrins de Racine de Bérénice per a ensenyar la soledat dels tres personatges que es parlen, però no s’escolten, com si fossin tres vaixells que van a la deriva. En la posada en escena, imagina Isabelle Huppert en el paper de la mítica Bérénice, quan està a punt de casar-se amb Tito, el futur emperador. El muntatge es representa dissabte (20h) i diumenge (18h) al Municipal de Girona, dins de la Setmana de programadors.
Per al director, és necessari acudir als clàssics, “una font de coneixement i filosofia de l’Europa Occidental”. Ho fa amb el dret a poder reescriure-ho per poder gratar les raons per les quals els autors ho van copsar llavors i per fer-ho ressonar al món contemporani. La incomprensió dels tres amics, que van distanciant-se en una mena de boira psicològica, el trasllada a la soledat de l’individu contemporani, a la transformació del llenguatge com un element d’incomunicació: “El llenguatge produeix el silenci“, conclou el director, admetent la paradoxa.
Per a Castellucci, l’antagònic d’aquesta amistat impossible és el Senat romà que impedeix el matrimoni d’un emperador amb una dona estrangera. Al muntatge, Roma es percep com un aire tòxic. Entre els que l’acullen (militars i polítics), sempre educadament, hi ha la consigna que ella marxi. En la versió de Castellucci la decisió de Bérénice en comprovar que no podrà viure amb Tito, és volguda per poder-la viure com un triomf. De fet, el personatge i l’actriu es confonen. Fins al punt que una de les cortines del decorat té el nom de l’actriu; també al text anirà apareixent com a protagonista. Per a Castellucci, els personatges universals, com Bérénice Hamlet o Otel·lo ho són perquè “són un mirall: tothom s’hi pot sentir identificat” en algun moment: “Bérénice soc jo, deia Flaubert”, apunta Castellucci.
Fa anys que director i actriu s’havien comminat a treballar junts. Castellucci admet que va engegar el treball amb el terror de col·laborar amb una actriu de cinema i teatre molt potent. Va descobrir-hi una artista radical, “sense límits” molt treballadora i humil. Huppert interpreta els versos en francès del qual es considera el pare del francès modern, “Racine és com l’Arc de Triomf del francès”, pontifica Castellucci. Tot i que l’obra mantingui l’estaticisme original, hi ha moltes insercions que el complementen. Com ara, els sorolls amb la boca que va fer Huppert, en una gravació que va durar tres dies, sense pronunciar cap paraula.
El director diferencia la seva mirada d’artista (“l’art és miop”) de la de ciutadà compromès amb la societat actual. Defensa que la política es faci al carrer i en la judicatura (procurant frenar els partits xenòfobs que avui governen Itàlia, per exemple), però es distancia de portar aquestes consignes a l’art: “El teatre té a veure amb detectar els símptomes que té la societat, no amb voler donar el diagnòstic.” No pot donar solucions perquè tots els artistes han de reconèixer-se imperfectes: “jo no sóc millor que ningú.” En aquest sentit, la xenofòbia dels senadors (la identificació com a problema que una estrangera fos la dona de l’emperador) hi apareix, però sense voler-ne fer bandera política.