El Temporada Alta convoca Europa

Fins a 75 pro­gra­ma­dors (molts d’ells inter­na­ci­o­nals) són, fins diu­menge, seguint les pro­pos­tes del Tem­po­rada Alta. La Vero­nal figura com a cap de car­tell amb una estrena: Toten­tanz: Mor­gen ist die Frage (La Mercè, dis­sabte a les 12 i 18 hores i diu­menge a les 2 i a les 16 hores), una par­ti­cu­lar Dansa de la mort que van trans­for­mant en cada espai on el pro­gra­men (pre­vist, ini­ci­al­ment, com una ins­tal·lació amb el públic iti­ne­rant. També és nova (tot i que ja s’ha vist al Tea­tro Clásico de Madrid) l’espec­ta­cle interac­tiu El cas­tor que plo­rava dels Cabo­San­Ro­que al saló de des­cans del Muni­ci­pal des d’avui fins a l’1 de desem­bre), un mun­tatge pen­sat per a 32 per­so­nes en què relle­gei­xen El gran tea­tro del mundo de Cal­derón de la Barca.

La Vero­nal assu­meix la seva madu­resa. Si l’any pas­sat par­lava de l’ado­lescència a Fir­ma­mento, ara es com­mi­nen a fer una mirada cal­mada a la mort, pro­vant de superar les coor­de­na­des que imposa el cato­li­cisme social occi­den­tal. Per al coreògraf Mar­cos Morau, la mort és l’arri­bada de la calma, d’una pau indi­vi­dual. La peça pretén jugar amb la pro­xi­mi­tat, i fins i tot el con­tacte de la balla­rina que repre­senta la mort (en aquest cas, Lorena Nogal). Els tres intèrprets mas­cu­lins, que ron­den la vin­tena, assen­ten el relat escènic i dra­matúrgic de la peça. En aquest com­par­tit esce­nari hi ha una sig­ni­fi­ca­tiva volun­tat d’escol­tar els nous cre­a­dors i de tras­pas­sar el llen­guatge inves­ti­gat durant aques­tes dues dècades.

Per a la balla­rina, dis­po­sar d’un per­so­natge des­co­ne­gut com la mort li per­met, man­te­nint l’exer­cici de com­po­sició, ser més intuïtiva. El mun­tatge compta amb un audi­o­vi­sual de 10 minuts en què es plas­men dife­rents moments de violència i mort. Apa­reix un tsu­nami al Japó. Arran de la dana a l’Horta, es van plan­te­jar can­viar les imat­ges, però van con­si­e­rar que ja era prou evi­dent el paral·lelisme, acla­reix Morau. A l’impacte de les imat­ges l’acom­pa­nya una música que paci­fica aquest dolor. El mun­tatge també es veurà del 5 al 15 al Tea­tre Lliure de Gràcia.

Per la seva banda, Cabo­San­Ro­que torna al cap de set­mana de pro­gra­ma­dors (des de l’any pas­sat, reba­te­jat com a Big Bang). En aquesta ocasió, con­vi­den el públic a inter­ve­nir en aquesta mena de car­ru­at­ges dels autos sacra­men­tals que s’ana­ven equi­pant en el Segle d’Or. Ara hi ha 4 cai­xes on es mani­pu­len dife­rents ele­ments sonors (seguint les indi­ca­ci­ons dels auri­cu­lars). Unes altres 16 per­so­nes escol­ten la inter­pre­tació de l’adap­tació del clàssic de Cal­derón.

En aquesta relec­tura cer­ti­fi­quen que la huma­ni­tat ha domes­ti­cat la Natura, l’ha modi­fi­cada i l’està fent peri­llar amb el canvi climàtic. L’experiència exi­geix que tots els espec­ta­dors pas­sin per tots els esta­dis i puguin expe­ri­men­tar i com­pren­dre aquest exer­cici meta­te­a­tral de con­ver­tir l’autor en un demiürg i els intèrprets en els rols carac­terístics de l’època. El mun­tatge de Cabo­San Roque és un encàrrec del Tea­tre Clásico, que con­voca cre­a­dors con­tem­po­ra­nis a relle­gir les obres clàssi­ques. Per a Laia Tor­rents i Roger Aixut aquesta mirada (que també reproduïa Piran­de­llo a Sis per­so­nat­ges en cerca d’autor) té un plan­te­ja­ment rabi­o­sa­ment rela­ci­o­nat amb el tea­tre post­dramàtic del segle XXI, 400 anys més tard que Cal­derón i un segle i escaig, després de Piran­de­llo.

Una marató tea­tral

De les 10 obres en car­tell aquests dies llu­eix, per al sec­tor pro­fes­si­o­nal català i espec­ta­dors en gene­ral els tre­balls de Marina Otero (Kill me) i el de Romeo Cas­te­lluci amb Isa­be­lle Hup­pert (Bérénice). Per als pro­gra­ma­dors inter­na­ci­o­nals cele­bra­ran mun­tat­ges, ja vis­tos a Cata­lu­nya, com els d’El Conde de Tor­re­fiel (La luz de un lago); Azkona-Toloza (Cuer­pos celes­tes); Magda Puig i Andreu Martínez (Thauma); Los infor­malls (Perdón) o el film de Lola Arias (Reas). Fins i tot, l’Atres­ban­des (It don’t worry me va ser l’obra selec­ci­o­nada en el joc de rol Roger Ber­nat el Big Bang del 2024).