CRÒNICA
Silencis enmig de la turba
Multitud de públic i silencis introspectius. Fira Tàrrega suma conceptes antagònics; per això captiva
Avui és el darrer dia de Fira Tàrrega. Amb el centre de la ciutat col·lapsat, arriba al comiat entre la nostàlgia i l’esgotament. Les nits a la capital de l’Urgell d’aquests dies són molt contrastades: entre la festa d’uns i la feina per tenir els escenaris preparats per a l’endemà dels altres. Un cartell de 51 propostes implica haver programat el circuit dies abans i tenir canell per si es rep alguna recomanació en fira. En aquest cas, l’estrena de Perdón, dels Informalls (que també estan programats en el Temporada Alta) va ser un dels títols provats de repescar, tot i que l’aforament del pavelló municipal és limitat. La coreografia, a base de voler divertir-se amb accions extravagants, en fa l’espectacle ideal per als amics i espectadors fidels de Nao Albet i Marcel Borràs (que sempre han dit que fan muntatges per sorprendre els amics a qui no els agrada l’escena). El treball de seguiment de les obres amb suport de la fira garanteix que la majoria de les peces tinguin uns acabats dramatúrgics notables. També es capta una certa influència europea a renunciar a l’actor i reforçar l’escena amb màscares, desfiguració del rostre o l’eliminació dels personatges: renunciar a la mirada per captar l’atenció de l’espectador pot tenir, puntualment, el comodí de la sorpresa per al públic, per accedir a una certa introspecció.
Divendres a la nit, la companyia Ça Mache va tenir l’ensurt d’haver d’aturar l’estrena per un error tècnic. El seu Incendis al bosc de Sant Eloi, sense personatges, convida a imaginar què passaria si tota la Terra cremés alhora, advertint la preciositat del foc. Com també ho van ser les bombes en els conflictes bèl·lics (Pere Riera a Barcelona relatava que els ciutadans de Vallvidrera contemplaven des de l’altura entre aterrits i meravellats els focs de pólvora esclatant al centre de la capital). L’efecte de Ça Marche és catàrtic pel que té de metàfora i preciós per la seva representació (sense provocar cap incendi, tothom va sortir fumat del muntatge). Després de l’ensurt, Ça Marche, finalment, va salvar dues de les tres sessions previstes. Incendis dialoga mol bé amb el Juegos infinitos de l’artista mexicana Cristina Maldonado, que, a la tarda, s’havia fet en aquell mateix racó del parc. Atesa la insistència de transcendir dels humans, de la necessitat de recordar les persones que ja no hi són emergeix una certa angúnia a ser oblidat. I, en canvi, la natura evita aquest trauma, perquè assumeix millor aquest joc infinit de morir per ser matèria perquè altres visquin, en un cicle vital harmoniós.
La companyia Fadunito ha fet 20 anys i ha estrenat la seva peça mes contemplativa. . Després de donar-se a conèixer amb espectacles d’animació, ara, desplacen els espectadors en silenci tot convidant-los a remirar la ciutat. Tàrrega, amb la seva brillantor i les seves (poques) cases abandonades, respira una calma notable, un cop ha passat el servei de neteja (tan efectiu com sorollós). Opia educa la mirada amb una peça breu i intensa, sense ni un mot amb uns actors que fan més de conductors respectuosos amb el silenci que de personatges de cap trama. Juan Ignacio Tula a L’instant T s’atrevia a fer un exercici quasi meditatiu amb el seu hula hoop de ferro i que desplaça per la inèrcia dels malucs al coll i al braços com Raquel Gualtero amb el seu ball de dervix, introspectiu, a 360º. En els dos casos, hi ha petits secrets que acompanyen a la contemplació. Tula (companyia 7 bis) hi suma un contratenor que va elevar l’ambient de la plaça Major un divendres a la tarda amb el públic amuntegat en una transcendència notable. L’artista Pau Palaus enganxa per la ingenuïtat clàssica. La Córcoles invoca amb el funambulisme una estètica que s’alça per sobre de la turba i enamora amb la finesa. Multitud i silencis. Tàrrega suma conceptes antagònics; per això captiva.