MÚSICA
Walter Trout: “Gràcies a John Mayall fa 37 anys que estic sobri”
Se’l promociona com “la icona del blues-rock més resilient” i, certament, de motius n’hi sobren: lluites superades contra l’alcoholisme i l’addicció a les drogues, un trasplantament urgent de fetge sufragat en temps rècord pels seus seguidors i, en l’àmbit professional, desconsideracions per part dels guardians de la puresa del blues. “Sentir-me respectat ha estat tota una lluita, sí”, ens diu Walter Trout (Ocean City, Nova Jersey, EUA, 1951), que demà dimarts actua a Barcelona (Sala Razzmatazz, 20:30h), l’endemà d’un concert amb entrades exhaurides ahir a Bilbao. “M’he sentit dir durant anys que això que faig és rock, i no blues, o que, amb la guitarra, toco massa notes, però John Lee Hooker ho tenia molt clar, quan em va fitxar, així que... qui sap! Potser tota aquesta gent es pensa que, de blues, en sap més que John Lee Hooker”, ironitza.
Trout porta des de començaments dels anys 90 fent discos com a solista. Abans, però, va exercir de sideman, a més de Hooker, de músics com Percy Mayfield, Big Mama Thornton o Joe Tex. “En tinc bons records, eren llegendes, però no pagaven massa bé, així que no vaig poder deixar mai de fer altres feines en horari diürn”, lamenta. Tot va canviar amb Canned Heat –els primers amb els quals va emprendre gires mundials, cosa que, des d’aleshores, no ha deixat mai de fer– i, sobretot, John Mayall. “Va ser com un pare, em va salvar la vida”, li reconeix. “Vaig entrar a formar part dels seus Bluesbreakers essent un addicte a les drogues i un alcohòlic, però va tenir moltíssima cura de mi i va donar-me l’oportunitat perquè em curés. Gràcies a ell fa 37 anys que estic sobri”.
Els vells dimonis sobrevolen moltes cançons de Broken, el disc que, demà, presentarà al Poblenou. “Són experiències que, agradin o no, formen part de mi i expliquen qui sóc i que la meva música sigui com és. Aquests són els meus, però estic convençut que tothom té vells traumes contra els quals lluitar”.
Trout, de 74 anys, es sent com algú que, amb la guitarra, no té la necessitat de demostrar tantes coses com feia abans. “Me n’adono que, de jove, potser estava massa capficat a impressionar la gent”, confessa. “I, al final, arriba un moment en què t’adones que ja no et cal demostrar més”. Renega d’aquella vella dita del less is more (‘menys és més’): “És un clixé. John Coltrane i Charlie Parker tocaven 8.000 notes per minut, però no crec que hi hagués ningú que pensés que això era massa”. Sí, però, que, tanmateix, ha après que no cal sempre tocar mil notes per arribar allà mateix. “El que cal, sobretot, és que cada nota, en sigui una o 8.000, tingui ple sentit”.
A Broken hi col·labora la cantant i guitarrista de blues Beth Hart i el cantant del grup de rock dur i heavy metal Twisted Sister, Dee Snider . “Va preguntar en una piulada a Twitter qui era l’home que, en un vídeo, feia aquelles filigranes amb la guitarra. Jo mateix li vaig dir que era jo. Em va demanar el telèfon i vam començar a parlar durant hores de música però, també, de la política als Estats Units. Ens hem fet grans amics!”.