Koko-Jean & The Tonics: “Bona part de la música actual està massa produïda, no sona real”

Koko-Jean Davis (cantant), Dani Baraldés (guitarra), Víctor Puertas (orgue Hammond) i Marc Benaiges (que, recentment, va substituir Anton Jarl a la bateria) formen Koko-Jean & The Tonics, exemple rodó de l’efervescència que, durant els últims anys, ha tingut l’anomenada black music a la ciutat de Barcelona. “En Víctor ve del blues, en Dani del rock & roll, en Marc del funk i jo del soul”, analitza Davis, que, abans de capitanejar aquest projecte, va donar-se a conèixer com a huracanada veu principal dels també barcelonins The Excitements. “Som quatre músics que venim de mons diferents, així que es fa difícil encasellar-nos en cap estil... Som una mica la barreja de tots”.

Love Child (Buen Ritmo), que Davis proposa traduir com “el fill de la passió”, és el segon disc de llarga durada del quartet i, després d’un concert amb entrades exhaurides fa unes setmanes a Madrid, avui el presentaran a l’Upload de Barcelona, ciutat que retraten amb cruesa a Frank’s zone, un dels temes que més criden l’atenció del disc i que pica l’ull a la Zona Franca, barri on sempre han assajat. “És una fotografia de la Barcelona actual”, diu Baraldés, a qui els aficionats a aquestes músiques hauran vist segurament també com a guitarrista de Los Mambo Jambo. “L’especulació urbanística, el turisme desbocat, està fent encara més gran la bretxa entre rics i pobres que hi ha a la ciutat. Està bé que parlem d’amors i desamors, perquè hi ha pocs temes més humans que aquests, però un artista ha de poder fer també de mirall de la seva societat”, proposa.

A Love Child, diu Davis, els hi ha calgut “posar-hi una mica més d’intenció” que en el seu debut. “Els primers discos solen ser sempre una mostra del que portes uns anys tocant però, en els segons, crec, has de ser una mica més precís en el missatge, intentar dir les coses de manera diferent”. Les cordes i els vents són, en aquest treball, un element diferenciador, com també ho són els estats d’ànim diferents que es projecten en les dotze cançons. “Volíem fer entendre que el soul no és sempre una cosa happy”, afirma. “No ens ha fet por, aquesta vegada, fer algun tema més relaxat. Del què es tracta, al capdavall, és de moure’ns en diferents emocions”.

El que no ha variat, ara bé, és la manera de gravar, aquesta vegades a les ordres del productor Arnaud Fradin. “Mai fem més de dues o tres preses per cançó”, coincideixen a dir amb orgull Davis i Baraldés. “I la més bona de les preses... és la que acaba formant part del disc!”, rebla Baraldés. “Sé que és jugar-se-la, però tenim tots molt clar que no pots fer música que soni perfecta per la simple raó que l’ésser humà no n’és, de perfecte”. I afegeix: “Anem completament a la contra de la música que es fa avui dia, que està súper empaquetada i, precisament, sona massa perfecta”. “Bona part de la música actual està massa produïda, no sona real”, conclou Davis. “La música, i en especial el soul, el que ha de fer, precisament, és mostrar l’ànima, la condició humana...”.

Koko-Jean & The Tonics, ja de cara l’any vinent, actuaran a la nova edició del Black Music Festival, així com en d’altres concerts pendents d’anunciar.