El fotògraf de l’estany
Tino Soriano recull a ‘Banyoles inèdita’, de la col·lecció Fotògrafs Banyolins de Rigau Editors, més de quaranta anys d’imatges
Presenta des d’unes primeres instantànies amb pel·lícula en blanc i negre fins als moderns arxius digitals en color
No ha volgut mai fotografiar la postal, “col·leccionar núvols”, diu el fotògraf Toni Soriano (Barcelona, 1955) amb relació al que ha estat el seu camp d’experimentació i “l’estany més bonic del món” –deu ser perquè té forma de vuit, que evoca el símbol de l’infinit– durant més de quaranta anys, des d’aquella primera exposició a El Tint, el 1986, quan era un “barceloní de Banyoles”. La fotogènia de l’estany de Banyoles és indiscutible, però ha estat la mirada de Soriano la que ha excel·lit en l’elogi de l’instant, capturant les metamorfosis de l’entorn, l’aigua i el cel, i vinculant-ho amb el col·lectiu: els avis passejant agafats de la mà una tardor en blanc i negre, els nedadors de la travessia acumulats a l’arribada, els enamorats estimant-se a la Caseta de Fusta o un nano fent el salt de la granota en un trampolí un dels estius dels millors anys dels banyolins que des de petits han crescut estimulats per la bellesa de l’estany.
“He escollit fotografies en les quals parlen els protagonistes; és un homenatge a les generacions que s’han mirat l’estany amb l’atracció que genera el crepitar d’una llar de foc”, va explicar el fotògraf de l’estany divendres al vespre, a l’Espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina, en la presentació del llibre Banyoles inèdita, el setzè volum de la col·lecció Fotògrafs Banyolins de Rigau Editors. És el llegat de més de quaranta anys de mirades a aquesta postal no volguda però que emergeix, poderosa, d’entre la boira hivernal o manté un idil·li sempitern amb les postes de sol, siguin les del color més dolç o les del rogent més passional. Sense oblidar les fotos pigmentades de blau, que no és el quadre que cap fotògraf vol fer.
L’arxiver Josep Grabuleda va destacar el detallisme de “l’artista viatjat”; l’escriptor J.N. Santaeulàlia, el segell d’un “fotògraf caçador” que emociona amb les seves preses, i el director de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, Josep M. de Llobet, el “mestratge” a l’hora de mostrar el que no es veu. Són els autors dels únics textos d’un llibre de fotografies que prescindeix dels peus de foto, d’edició exquisida, que sembla que si s’embolica s’abarateix el regal. Al llibre Banyoles inèdita s’hi recull una selecció d’imatges originals, un recorregut des d’unes primeres instantànies amb pel·lícules en blanc i negre fins als arxius digitals en color.
Les barques de passeig
Va ser amb la desaparició de les barquetes d’un blau ceruli, disposades en el seu bressol, emmarcant el quadre amb el perfil de l’església de Santa Maria de Porqueres, quan Tino Soriano va percebre que era el moment, el senyal que li indicava que havia de cloure la trilogia sobre l’estany que havia iniciat amb Banyoles (Focal Edicions, 1997) i havia continuat amb BanyoleSpeculum (Autoeditat, 2020). Tino Soriano reivindica les barques que durant anys han estat l’emblema d’aquella postal més turística, i les ha fotografiat sota una pluja daurada pels últims raigs de sol o amb la màgia dels cercles concèntrics, rastre dels ànecs ensenyorits en el seu feu.El treball de Soriano s’ha dividit entre la fotografia de viatges i el fotoperiodisme, especialment sobre el món de la medicina. Ha estat premiat per la UNESCO, l’OMS, la Fundació World Press Photo i ha guanyat cinc guardons FotoPress, entre altres reconeixements. També ha treballat com a fotògraf en dotzenes d’hospitals de tot el món.