La màgia d’alentir el temps

Anar a escoltar un concert de Rita Payés (Vilassar de Mar, 1999) és com descobrir que existeix un nou espai temporal. La cantautora, compositora, trombonista i múltiples adjectius més que acrediten que és un talent de la música, va presentar divendres a l’Auditori de Girona el seu darrer projecte: De camino al camino. Un àlbum que apel·la a les petites coses de la vida, i que ho fa transmutant del jazz a la bossa nova i, per què no, amb un quartet de corda per acabar-ho d’amenitzar. Payés, però, no va actuar sola, l’acompanyaven vuit talents de la música: Elisabeth Roma, guitarra; Pol Batlle, guitarra elèctrica; Horacio Fumero, contrabaix; Juan Rodríguez Berbín, bateria i percussions; Paula Sanz i Marina Arrufat, violins; Nina Sunyer, viola; Irma Bau, violoncel i una escenografia presidida per dos arbres recollits —segons va precisar la cantant— en un bosc amagat de Canet d’Adri.

La maresmenca arrancava amb Benvingudes, transportava al públic a dins del bosc amb El cervatillo, implicava als presents creant una coral improvisada per acompanyar Quién lo diría i els feia reflexionar sobre la darrera vegada que es van recollir en un cafè per contemplar els ulls de la persona que tenien asseguda al davant amb Por qué será. Els eufòrics aplaudiments de la fila 12 no eren una excepció, el públic estava hipnotitzat i ben atent als moviments de la mà que Payés movia pausadament marcant el ritme d’aquest viatge.

I més enllà de les natures mortes escollides per decorar l’escenari, la música de Payés té la gran habilitat d’alentir el temps i de transportar als oients a un altre ritme, un estat que desafia per complet un dia a dia que per a la majoria dels presents, molt probablement, implica una calanderització precisa d’activitats que contemplen una agenda plena de reunions, encàrrecs, activitats extraescolars, la sempre imprescindible aturada al supermercat per abastir al nucli familiar del contingut per emplenar els tàpers setmanals... Tan frenètica és la rutina i tan salvatge el capitalisme que l’acompanya, que la impaciència per aplaudir l’èxit de Payés es va traduir, en més d’una ocasió, en la interrupció d’algunes cançons abans que aquestes finalitzessin per complet.

El temps, però, no s’atura per ningú. Ni tan sols per a Payés , que val a dir que sembla que té el poder de controlar-lo. L’artista entonava Alma en vilo, El panadero i Nunca vas a comprender i s’acomiadava de Girona amb una ovació dempeus. Els aplaudiments posaven fi a un recorregut que és alhora un recordatori que l’aprenentatge més gran sempre radica en el camí.