La màgia d’alentir el temps

Anar a escol­tar un con­cert de Rita Payés (Vilas­sar de Mar, 1999) és com des­co­brir que exis­teix un nou espai tem­po­ral. La can­tau­tora, com­po­si­tora, trom­bo­nista i múlti­ples adjec­tius més que acre­di­ten que és un talent de la música, va pre­sen­tar diven­dres a l’Audi­tori de Girona el seu dar­rer pro­jecte: De camino al camino. Un àlbum que apel·la a les peti­tes coses de la vida, i que ho fa trans­mu­tant del jazz a la bossa nova i, per què no, amb un quar­tet de corda per aca­bar-ho d’ame­nit­zar. Payés, però, no va actuar sola, l’acom­pa­nya­ven vuit talents de la música: Eli­sa­beth Roma, gui­tarra; Pol Bat­lle, gui­tarra elèctrica; Hora­cio Fumero, con­tra­baix; Juan Rodríguez Berbín, bate­ria i per­cus­si­ons; Paula Sanz i Marina Arru­fat, vio­lins; Nina Sunyer, viola; Irma Bau, vio­lon­cel i una esce­no­gra­fia pre­si­dida per dos arbres reco­llits —segons va pre­ci­sar la can­tant— en un bosc ama­gat de Canet d’Adri.

La mares­menca arran­cava amb Ben­vin­gu­des, trans­por­tava al públic a dins del bosc amb El cer­va­ti­llo, impli­cava als pre­sents cre­ant una coral impro­vi­sada per acom­pa­nyar Quién lo diría i els feia refle­xi­o­nar sobre la dar­rera vegada que es van reco­llir en un cafè per con­tem­plar els ulls de la per­sona que tenien asse­guda al davant amb Por qué será. Els eufòrics aplau­di­ments de la fila 12 no eren una excepció, el públic estava hip­no­tit­zat i ben atent als movi­ments de la mà que Payés movia pau­sa­da­ment mar­cant el ritme d’aquest viatge.

I més enllà de les natu­res mor­tes esco­lli­des per deco­rar l’esce­nari, la música de Payés té la gran habi­li­tat d’alen­tir el temps i de trans­por­tar als oients a un altre ritme, un estat que des­a­fia per com­plet un dia a dia que per a la majo­ria dels pre­sents, molt pro­ba­ble­ment, implica una calan­de­rit­zació pre­cisa d’acti­vi­tats que con­tem­plen una agenda plena de reu­ni­ons, encàrrecs, acti­vi­tats extra­es­co­lars, la sem­pre impres­cin­di­ble atu­rada al super­mer­cat per abas­tir al nucli fami­liar del con­tin­gut per emple­nar els tàpers set­ma­nals... Tan frenètica és la rutina i tan sal­vatge el capi­ta­lisme que l’acom­pa­nya, que la impaciència per aplau­dir l’èxit de Payés es va tra­duir, en més d’una ocasió, en la inter­rupció d’algu­nes cançons abans que aques­tes fina­lit­zes­sin per com­plet.

El temps, però, no s’atura per ningú. Ni tan sols per a Payés , que val a dir que sem­bla que té el poder de con­tro­lar-lo. L’artista ento­nava Alma en vilo, El pana­dero i Nunca vas a com­pren­der i s’aco­mi­a­dava de Girona amb una ovació dem­peus. Els aplau­di­ments posa­ven fi a un recor­re­gut que és alhora un recor­da­tori que l’apre­nen­tatge més gran sem­pre radica en el camí.