Reina del barroc(k)

L’11a edició del Festival Neu! es va encetar el dissabte amb un gloriós concert de Maika Makovski, també inclòs en la programació de Temporada Alta. L’artista balear d’ascendència macedònia presentava el nou àlbum Bunker Rococo: “Estrenem avui aquestes cançons!”, va llançar en una de les seves breus al·locucions, davant d’un Teatre Municipal no tot ple, però amb un públic coneixedor i entusiasta. La sala resultava ideal, ja que la cantant venia caracteritzada amb un coll escarolat i una perruca estil Maria Antonieta, replicant la portada del disc. I fent justícia al títol, l’escenari apareixia com un subterrani hermètic, amb potents llums de laboratori, estudi fotogràfic o presó d’alta seguretat.

La mallorquina no arribava sola a les catacumbes del barroc(k), ans l’acompanyava una banda fornida i cabalosa, que incloïa cordes i vents. L’octet prestava als baixos fons una aura d’òpera-cabaret d’alt voltatge, glamurós i insidiós, amb una sonoritat d’indie-pop cambrístic, en la línia de Tindersticks, Bat for Lashes o la primera etapa de Goldfrapp. Amb tot, un dels atributs axials de Makovski és el seu eclecticisme, que naturalment es va reflectir en els diferents registres assolits en aquest directe, panòptic i aclaparador: per una banda, la musa es coneix tots els intersticis i secrets del rock, del clàssic al més alternatiu; per l’altra, el control i la plasticitat de la veu li permet amples modulacions, líriques, sulfúriques i incisives, amb greus robustos i dòcils aguts. A més, toca la guitarra i els teclats amb igual destresa i distinció.

L’alineació va arrancar amb temes del superb Bunker Rococo, que segurament capitalitzarà en les llistes de millors discos de l’any: cançons rodones, fibroses i envolupants com l’inaugural Muscle Cars, seguida de l’estremidora AI, el primer single, Just a boy, tot un divertiment, o la intrigant Spanish Inquisition. Creuada la línia de la mig hora, també van començar a ploure clàssics –al final, la cantautora ja porta 20 anys de carrera–, que van incloure la sublim When the dust clears, la faula romàntica de Love til I die, el llampec de Language i l’erupció de Lava Love, sumptuoses creacions del volcà de Palma. Autèntica força de la natura, Maika desprèn en viu dosis inesgotables d’energia, vitalitat i elegància; és la veritable reina del roc(k)ocó, a la qual, òbviament, no podem defenestrar ni molt menys guillotinar. Però sí que hem d’apuntar un defecte: només amb hora i quart, l’actuació va resultar curta. Va finalitzar amb The Door, una porta tancant, amb el cop d’efecte del teló que baixava, invisibilitzant l’escenari. La banda va tornar per saludar el públic que aplaudia dempeus i esperava un bis que, dramàticament, no va venir mai.