Fer brotar literatura de la vida de pagès

La peri­o­dista cul­tu­ral i vinícola Mont­ser­rat Serra va fun­dar el febrer del 2018 l’edi­to­rial Vibop, amb seu a Ale­lla, al Maresme. Publica diver­ses col·lec­ci­ons sem­pre per­so­nals i amb edi­ci­ons acu­ra­des, però la que es podria con­si­de­rar pal de paller és Envi­nats, uns lli­bres de petit for­mat amb l’uni­vers vinícola com a cons­trucció cul­tu­ral. Perquè el vi és cul­tura i amb aquest for­mat, únic en el mer­cat edi­to­rial, s’esva­eix qual­se­vol ombra de dubte.

Des que va inau­gu­rar la col·lecció Josep Roca, som­me­lier d’El Celler de Can Roca, han ofert la seva pers­pec­tiva literària del món del vi autors com ara Vicenç Pagès Jordà, Julià Gui­lla­mon, Narcís Coma­dira, Núria Martínez-Ver­nis, Martí Sales, Josep Pedrals, Xavier Febrés, Joan Rendé...

Aca­ben de pre­sen­tar el 25è títol, Que­dar-se al tros, de Júlia Vie­jo­bu­eno Cavallé, nas­cuda el 1994 a la loca­li­tat de la Figuera, filla d’una família pagesa. Gra­du­ada en estu­dis lite­ra­ris per la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, el 2017 va deci­dir tor­nar a casa, on s’ha impli­cat en algu­nes ini­ci­a­ti­ves cul­tu­rals i de defensa del ter­ri­tori com ara el Cen­tre Quim Soler i Pri­o­ri­tat. Des de fa uns anys i mal­grat les incer­te­ses ha deci­dit seguir amb la feina de pagesa. A més d’escriure, fa mitja vida que fa fotos dels seus pai­sat­ges quo­ti­di­ans.

“Des del pre­sent i des del jo, que és l’únic de cert que tenim a l’hora de fer dis­curs, puc dir que he deci­dit ser pagesa i con­ti­nuar amb l’ofici i els tros­sos fami­li­ars perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política”, afirma l’autora.

“Aquest lli­bre és una rara avis. Reu­neix una sèrie d’ele­ments que el fan extra­or­di­nari, en el sen­tit de poc comú. Júlia Vie­jo­bu­eno Cavallé és pagesa, escrip­tora i acti­vista; té con­tacte directe amb la terra, amb la natura; el relat és honest, una carac­terística poc habi­tual, i, a més, hi mos­tra el seu com­promís amb la page­sia com a acció política”, defi­neix l’edi­tora.

“Hi tro­bem una experiència per­so­nal amb, de fons, els grans rep­tes soci­als envers la page­sia. Escrit amb molt de lirisme, amb una clara volun­tat literària i de llen­gua”, afe­geix Serra.

I és que a través d’una mirada afi­nada i literària, aquesta jove pagesa i escrip­tora des­grana un moment deter­mi­nant de la seva vida, quan un cop aca­bada la car­rera no veia una sor­tida prou interes­sant ni s’ima­gi­nava vivint a la ciu­tat i va tor­nar al Pri­o­rat per que­dar-se al seu poble, la Figuera, i con­ti­nuar cui­dant el tros de la seva família. Al Pri­o­rat, per cert, és on es con­reen alguns dels millors raïms del món, però con­ti­nua per­dent població.

“Em va fer la pro­posta d’escriure el lli­bre l’edi­tora, Montse Serra. Soc subs­crip­tora de la col·lecció Envi­nats, m’encanta el for­mat, i vaig accep­tar”, comenta l’autora.

“Fa dos anys que tre­ba­llo cada dia al tros. No sé quant de temps hi estaré, però. Al text hi mos­tro el pes­si­misme a llarg ter­mini com­bi­nat amb l’opti­misme del dia a dia.”

La seva és una opció difícil, però també és una opor­tu­ni­tat de futur per al ter­ri­tori. “L’opció política és perquè cal fer un pas enda­vant i bai­xar a la terra”, defi­neix, amb una imatge car­re­gada d’un evi­dent doble sen­tit.

“És una feina plena de bellesa, molt gra­ti­fi­cant, la relació amb la natura és molt intensa. Però també és difícil, perquè és molt fràgil. L’agri­cul­tura no s’aca­barà, el que està en perill és la figura del pagès”, encara més en un ter­ri­tori “d’oro­gra­fia molt com­pli­cada, amb des­ni­vells, en què no es pot tre­ba­llar de manera meca­nit­zada i, per això, és una agri­cul­tura petita, molt res­pec­tu­osa amb la natura”, es podria dir que arte­sa­nal.

Amb una prosa rica, lúcida i honesta, doncs, Vie­jo­bu­eno ens explica quina relació té amb el seu pai­satge, amb la natura, amb les dife­rents fei­nes del camp. Parla de la des­tresa del pagès a l’hora de llau­rar, d’una cul­tura here­tada necessària pel con­reu, però també adver­teix de com n’és de dur i de vul­ne­ra­ble el fet de ser pagès.

“Aquest lli­bre ens per­met pren­dre consciència de l’esforç que fan i de la importància que tenen els page­sos per a la soci­e­tat”, afirma Serra.

“Tre­pit­jada de pagès no fa pes”, asse­gura una frase feta, no gaire cone­guda, que defi­neix la cura que cal a l’hora de moure’s per la terra agrícola en els seus dife­rents esta­dis. Tot i que el lli­bre sigui breu i de petit for­mat, la tre­pit­jada de Vie­jo­bu­eno sí que fa pes i deixa empremta, en sen­tit posi­tiu.

A casa seva només cul­ti­ven raïm, gar­natxa negra, i el venen per a la pro­ducció de vi. De moment no es plan­teja crear el seu propi vi, tot i que no ho des­carta en un futur, si mai té “diners i espai”. “A la vida no se sap mai”, deixa caure, i en la vida de pagès, encara se sap menys. Afor­tu­na­da­ment, tam­poc des­carta escriure més, perquè li ha “aga­fat el cuquet” i té molt més per a expli­car. I talent per llau­rar més pàgines en blanc amb solcs de tinta amb la cura amb què llau­rar la terra del seu tros.