Fer brotar literatura de la vida de pagès

La periodista cultural i vinícola Montserrat Serra va fundar el febrer del 2018 l’editorial Vibop, amb seu a Alella, al Maresme. Publica diverses col·leccions sempre personals i amb edicions acurades, però la que es podria considerar pal de paller és Envinats, uns llibres de petit format amb l’univers vinícola com a construcció cultural. Perquè el vi és cultura i amb aquest format, únic en el mercat editorial, s’esvaeix qualsevol ombra de dubte.

Des que va inaugurar la col·lecció Josep Roca, sommelier d’El Celler de Can Roca, han ofert la seva perspectiva literària del món del vi autors com ara Vicenç Pagès Jordà, Julià Guillamon, Narcís Comadira, Núria Martínez-Vernis, Martí Sales, Josep Pedrals, Xavier Febrés, Joan Rendé...

Acaben de presentar el 25è títol, Quedar-se al tros, de Júlia Viejobueno Cavallé, nascuda el 1994 a la localitat de la Figuera, filla d’una família pagesa. Graduada en estudis literaris per la Universitat de Barcelona, el 2017 va decidir tornar a casa, on s’ha implicat en algunes iniciatives culturals i de defensa del territori com ara el Centre Quim Soler i Prioritat. Des de fa uns anys i malgrat les incerteses ha decidit seguir amb la feina de pagesa. A més d’escriure, fa mitja vida que fa fotos dels seus paisatges quotidians.

“Des del present i des del jo, que és l’únic de cert que tenim a l’hora de fer discurs, puc dir que he decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política”, afirma l’autora.

“Aquest llibre és una rara avis. Reuneix una sèrie d’elements que el fan extraordinari, en el sentit de poc comú. Júlia Viejobueno Cavallé és pagesa, escriptora i activista; té contacte directe amb la terra, amb la natura; el relat és honest, una característica poc habitual, i, a més, hi mostra el seu compromís amb la pagesia com a acció política”, defineix l’editora.

“Hi trobem una experiència personal amb, de fons, els grans reptes socials envers la pagesia. Escrit amb molt de lirisme, amb una clara voluntat literària i de llengua”, afegeix Serra.

I és que a través d’una mirada afinada i literària, aquesta jove pagesa i escriptora desgrana un moment determinant de la seva vida, quan un cop acabada la carrera no veia una sortida prou interessant ni s’imaginava vivint a la ciutat i va tornar al Priorat per quedar-se al seu poble, la Figuera, i continuar cuidant el tros de la seva família. Al Priorat, per cert, és on es conreen alguns dels millors raïms del món, però continua perdent població.

“Em va fer la proposta d’escriure el llibre l’editora, Montse Serra. Soc subscriptora de la col·lecció Envinats, m’encanta el format, i vaig acceptar”, comenta l’autora.

“Fa dos anys que treballo cada dia al tros. No sé quant de temps hi estaré, però. Al text hi mostro el pessimisme a llarg termini combinat amb l’optimisme del dia a dia.”

La seva és una opció difícil, però també és una oportunitat de futur per al territori. “L’opció política és perquè cal fer un pas endavant i baixar a la terra”, defineix, amb una imatge carregada d’un evident doble sentit.

“És una feina plena de bellesa, molt gratificant, la relació amb la natura és molt intensa. Però també és difícil, perquè és molt fràgil. L’agricultura no s’acabarà, el que està en perill és la figura del pagès”, encara més en un territori “d’orografia molt complicada, amb desnivells, en què no es pot treballar de manera mecanitzada i, per això, és una agricultura petita, molt respectuosa amb la natura”, es podria dir que artesanal.

Amb una prosa rica, lúcida i honesta, doncs, Viejobueno ens explica quina relació té amb el seu paisatge, amb la natura, amb les diferents feines del camp. Parla de la destresa del pagès a l’hora de llaurar, d’una cultura heretada necessària pel conreu, però també adverteix de com n’és de dur i de vulnerable el fet de ser pagès.

“Aquest llibre ens permet prendre consciència de l’esforç que fan i de la importància que tenen els pagesos per a la societat”, afirma Serra.

“Trepitjada de pagès no fa pes”, assegura una frase feta, no gaire coneguda, que defineix la cura que cal a l’hora de moure’s per la terra agrícola en els seus diferents estadis. Tot i que el llibre sigui breu i de petit format, la trepitjada de Viejobueno sí que fa pes i deixa empremta, en sentit positiu.

A casa seva només cultiven raïm, garnatxa negra, i el venen per a la producció de vi. De moment no es planteja crear el seu propi vi, tot i que no ho descarta en un futur, si mai té “diners i espai”. “A la vida no se sap mai”, deixa caure, i en la vida de pagès, encara se sap menys. Afortunadament, tampoc descarta escriure més, perquè li ha “agafat el cuquet” i té molt més per a explicar. I talent per llaurar més pàgines en blanc amb solcs de tinta amb la cura amb què llaurar la terra del seu tros.