ESTRENA DE CINEMA
Animació en lluita contra la greu crisi climàtica
De l’excepcionalitat del documental animat Papallones negres, que avui s’estrena als cinemes, en diu molt el fet que se’n va fer una première a Nova York presentada per Sivanka Dhanapala, director general de l’Acnur, l’agència de les Nacions Unides per als refugiats. La pel·lícula, que està dirigida pel cineasta canari David Baute i té al darrere el productor gironí Edmon Roch, posa damunt la taula una figura que encara no està reconeguda per la legislació internacional: el refugiat climàtic. Es calcula que el 2050 hi haurà 200 milions de persones que s’hauran hagut de desplaçar a causa de l’escalfament global i les catàstrofes climàtiques que genera. Edmon Roch lamenta que, malauradament, aquest projecte de llarg recorregut està d’actualitat: “Quan vam començar, el 2016, tenia l’esperança que en acabar la pel·lícula ja s’haurien resolt moltes coses, que s’estarien prenent mesures per no seguir amb l’escalfament global del planeta. Però allò que expliquem en tres llocs llunyans està passant ara a casa nostra, està passant a València. I, si no hi posem remei, pot anar passant a més llocs.”
Papallones negres parteix de les nombroses històries que ha recollit el documentalista David Baute de persones i territoris greument afectats pel canvi climàtic. “Vam fer una mena de càsting de les moltes històries que té David Baute i acabem centrant-nos en aquestes tres perquè ens semblen representatives –explica Edmon Roch–. Són la guerra per l’aigua en zones que abans havien estat molt fèrtils a Turkana, entre Kenya i Uganda. Estan en una situació terrible: pobles i tribus que abans eren germanes estan matant-se entre ells per la supervivència, pel control dels pous. Una altra és Ghoramara, una de les petites illes que hi ha allà al sud de l’Índia, on fa 20 anys hi vivien 50.000 persones i ara amb prou feines en queden 2.000, i d’aquí a uns anys potser l’illa ja s’haurà enfonsat totalment per la pujada del nivell de l’aigua del mar. La tercera és el que passa al Carib, a l’illa de San Martín, amb els huracans, que sempre n’hi ha hagut però que cada vegada són més violents i freqüents.” “Són tres fotos diferents del que està passant ara mateix al món per acabar explicant una única història”, conclou Edmon Roch.
Documental animat
Fer-ho en un documental animat (al final es veuen les imatges dels territoris i personatges reals) li donava més força, segons l’opinió del productor: “L’animació no és un gènere, és una manera de fer pel·lícules. Encara que parlis de tres històries concretes, li dona un aspecte global com de relat que l’engrandeix, sembla que estiguis parlant d’uns personatges més que de les persones; l’animació et permet donar aquest caràcter d’història universal i que engloba més gent que la persona concreta de què estàs parlant.”
L’Acnur, que lluita perquè es reconegui internacionalment l’estatus de refugiat climàtic, ha mostrat molt interès en el film. David Baute ja havia tingut contacte amb l’ONU per un documental d’imatge real, Éxodo climático. “Ens van convidar a parlar a les Nacions Unides i ens van demanar permís per utilitzar Papallones negres en cas que ho necessitin per exposar aquest tema dels desplaçaments climàtics provocats per l’escalfament global i altres catàstrofes climàtiques. La veritat, és una experiència molt emocionant que reconeguin des de les Nacions Unides que és una pel·lícula útil, pertinent, i que la vulguin presentar i avalar.”
La recerca de finançament els va portar fins a Panamà, i això va facilitar que el gran Rubén Blades hagi col·laborat amb la pel·lícula: “Volíem una cançó d’algú que ajudés a donar volada a les Papallones... Al ser coproducció amb Panamà, es va posar dalt de tot de la llista Rubén Blades, que és un extraordinari compositor i un activista pels drets humans de Panamà. Vam intentar arribar-hi a través del nostre soci de Panamà i, per a sorpresa nostra, de seguida ens va dir que li interessava molt el que estàvem explicant i que sí que hi volia col·laborar.”
Edmon Roch diu que a vegades “vas al cine per desconnectar, jo crec que aquesta pel·lícula et desconnecta una hora i mitja, però alhora et connecta amb el món que estem vivint; volem contribuir una mica a fer saber on vivim, què estem fent i cap on anem”.Parlar de canvi climàtic és tractar de realitats molt dures que la pel·lícula, adreçada a un públic adolescent, jove i adult, no endolceix. “Hem intentat no explicitar res ni anar més enllà del necessari, explicar les coses sense lletrejar-les, d’alguna manera –comenta Edmon Roch–. Però tampoc volíem endolcir-ho, ser bonistes o dir que no ens preocupem. Totes les històries que expliquem les tenim documentades amb moltes gravacions, i amb tot això vam intentar ser el més honestos possible. Evidentment, són coses dures, però mai ens hi recreem ni anem més enllà del necessari perquè s’entengui.”De fet, a la pel·lícula hi ha un parell d’escenes en què la gent baixa el volum del televisor per no sentir notícies de catàstrofes climàtiques. “Volem gaudir del món i fer turisme a l’Àfrica o anar a qualsevol lloc. Moltes vegades som els principals causants com a països més desenvolupats de la contaminació i l’emissió de gasos contaminants que afavoreixen el canvi climàtic, però no volem ser conscients d’això. Trobem el tema avorrit i fatalista, no en volem saber res. I una mica la intenció de la pel·lícula també és aquesta, posar cara a les xifres i no parlar de milions de desplaçats sinó explicar la història real de persones que podríem trobar sortint de casa nostra.”