Una actriu meravellosa llegint cartes

Asseguda a la graderia de La Planeta, moments abans que comencés una única funció de Cartes d’amor a les acaballes del festival Temporada Alta, se’m va fer present, observant dues taules disposades a l’escenari una al costat de l’altra amb unes cadires respectives, que fa deu anys vaig veure a Peralada aquesta mateixa obra del dramaturg nord-americà A.R. Gurney en un muntatge amb Gerard Dépardieu i Anouk Aimée: també hi havia dues taules damunt les quals el text de les cartes que, des de la infantesa i en el curs d’un llarg temps, s’encreuen Melissa Gardner i Andrew Ladd mentre, llegint-les en veu alta, els dos intèrprets no es movien de la cadira fent sentir que els dos personatges estan junts i a la vegada separats; hi ha altres maneres de representar tal obra, que ha reunit arreu diverses i nombroses parelles d’actors, però, com en el cas de l’esmentat, el muntatge dirigit per Sílvia Munt es presentava com una lectura dramatitzada. Havent explicat ella mateixa que pateix Alzheimer amb una sinceritat commovedora, resultava inevitable pensar que allò que Carme Elias deu poder fer és una lectura i que ho permetia una obra com Cartes d’amor.

En veure aquelles dues taules, també vaig recordar que, ara fa vint anys a Temporada Alta, Carme Elias va participar en una adaptació teatral, dirigida per Isabel Coixet i amb Josep Minguell com a partenaire, de la novel·la epistolar 84 Charing Cross Road, d’Helene Hanff: una escriptora de Nova York i un llibreter de Londres mantenen una llarga correspondència, en principi a propòsit dels llibres que ella demana, que es va fent íntima i en certa manera amorosa sense que arribin mai a trobar-se físicament. En aquell espectacle, hi havia dues taules plenes de llibres. El cas és que l’escriptora Helene, una excèntrica amb una ironia esmolada, té una mica a veure amb la pintora Melissa Gardner, tot i que aquesta última, amb un peu fora del camí traçat, és més autodestructiva. O així ho vaig sentir mentre Carme Elias llegia les seves cartes a l’assenyat i adaptat al món (tant, que arribarà a ser senador republicà als últims anys setanta) Andrew Ladd, a qui posava veu i cos Ramon Madaula. Dos personatges que s’estimen, però tan allunyats que no s’atreveixen mai a estar junts: només en un moment de la maduresa viuen una passió fugaç a la qual l’home renuncia per conveniència social. Les cartes estan escrites com si fossin fragmentades per crear una mena de diàleg teatral (amb rèpliques i contrarèpliques) entre silencis. I allà hi era Carme Elias demostrant que és una actriu meravellosa: cada frase va dir-la amb intenció. Al final, cridada per l’actriu, Sílvia va baixar a l’escenari i vam sentir que allò ho havia fet possible l’amistat: un acte d’amor.