La perdurable herència del colonialisme

Filla del músic Wasis Diop, que bar­reja la música tra­di­ci­o­nal sene­ga­lesa amb el jazz, i neboda del cine­asta de culte Dji­bril Diop Mam­bety, Mati Diop va gua­nyar l’any 2019 el Grand Prix en el Fes­ti­val de Canes amb la seva opera prima Atlan­ti­que, que, d’una manera tan política com poètica, aborda la tragèdia dels afri­cans morts al mar inten­tant arri­bar a Europa. Nas­cuda l’any 1982 a París, on s’ha esta­blert el pare, men­tre que la mare és fran­cesa, Mati Diop, també actriu, té una sen­si­bi­li­tat vers la situ­ació afri­cana i l’herència del colo­ni­a­lisme que es fa pre­sent de nou a Daho­mey , film que, ava­lat amb l’Os d’Or en la dar­rera Ber­li­nale, par­teix del retorn –des del museu pari­senc Quai Branly– de 26 obres d’art a Benín que, quan el ter­ri­tori era el regne de Daho­mey, hi van ser espo­li­a­des per l’exèrcit colo­nial francès.

Defi­nit com a docu­men­tal, cosa que no deixa de ser, Daho­mey conté ele­ments del fantàstic que l’enlla­cen amb Atlan­ti­que, una ficció en què el rea­lisme dona pas a una història de fan­tas­mes: els homes ofe­gats pos­se­ei­xen les dones que espe­ra­ven que un dia retor­nes­sin a les cos­tes afri­ca­nes. Daho­mey pri­mer mos­tra (a la manera de Fre­de­rick Wise­man, que, entre tan­tes altres coses, ha docu­men­tat amb pre­cisió les acti­vi­tats dels tre­ba­lla­dors en museus i altres ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals) el procés d’emba­latge, tras­llat, desem­ba­latge i nova ubi­cació de les peces. Hi ha un moment, però, en què, intro­duint-se el fantàstic esquinçant el docu­men­tal obser­va­ci­o­nal, la peça eti­que­tada amb el número 26 comença a par­lar: un fan­tasma que refle­xi­ona sobre la seva mate­ri­a­li­tat i el seu sim­bo­lisme.

Mati Diop, en tot cas, vol reflec­tir que el colo­ni­a­lisme no és una cosa només del pas­sat. D’aquí, inclou una llarga dis­cussió entre estu­di­ants la Uni­ver­si­tat d’Abo­mey-Calavi. S’hi expres­sen molts qüesti­o­na­ments i con­tra­dic­ci­ons, com ara aquesta: “Par­lem en francès, la llen­gua dels colons.” Se’ls ha arra­bas­sat, doncs, un ele­ment essen­cial d’iden­ti­tat cul­tu­ral. Un film interes­sant, com­plex, amb una apa­rent sim­pli­ci­tat.