Roberto Bravo, una escapada cap endavant

La idealització del passat és una tendència en la qual tot sovint caiem de quatre grapes. En el fons no deixa de ser una forma d’escapisme, que s’agreuja a mesura que arribem a la fase de la mitjana edat. Això és precisament el que li passa al protagonista de la nova novel·la de Carles Ribas i Blanché (Tordera, 1976), El dia de la mort d’en Roberto Bravo (Brau), un jove que imaginem que sobrepassa la trentena d’anys que un bon dia s’assabenta fullejant el diari de la mort d’un atracador que va conèixer de petit. En realitat, un quinqui de pa sucat amb oli que ell tenia mitificat.

Aquest succés inesperat és el detonant perquè brolli tot el pes del passat, una eclosió de records que fi faran rememorar la figura d’aquest tal Roberto Bravo, que va conèixer quan aquest últim es va refugiar a casa seva quan tenia uns onze anys. Mentre emprèn una recerca per esbrinar més coses del que va succeir-li a aquell pinxo després d’un fallit intent de robatori a una joieria –que va tenir conseqüències devastadores–, no només anirà formant un nou perfil d’aquella figura que percebia com paternal sinó que també s’anirà preguntant què ha fet ell al llarg de la vida.

Ribas explica que ha volgut desmitificar la figura del quinqui tan pròpia dels vuitanta amb l’excusa, sobretot, de fer allò que ha anat fent al llarg de les seves anteriors obres, que és oferir un retrat generacional, en aquest cas a través del protagonista d’aquesta història, que fa un viatge al passat per parlar del present.

Un personatge poc ambiciós, com molts joves ja no tan joves que ara tenen entre 35 i 45 anys, que continuen compartint pis amb els amics, amb una manca de compromís amb la parella i, alhora, “queixant-se sense fer res per a revertir la cosa”. D’aquí que Roberto Bravo esdevingui l’excusa perfecta per no haver de centrar-se en el present i, encara menys, en el futur: una escapada cap endavant. “En realitat el que busca és una epifania”, afegeix l’autor.

Roberto Bravo seria, doncs, un Mcguffin de calaix, que li permet vertebrar aquest thriller dramàtic de ritme lent però sense pausa. També un element simbòlic que aporta una nota de color a la infància del protagonista. I, parlant de colors, aquest relat no és de blancs i negres; al contrari, és ple de grisos, és a dir, matisos.

Carles Ribas, que a més d’escriptor treballa com a coordinador del Cinema Truffaut de Girona, assegura que no s’ha inspirat en cap referent cinematogràfic perquè ell quan escriu ho fa de forma literària. Això sí, prenent com a model els Tom Sawyer i Huckleberry Finn de Mark Twain, reconeix que si alguna pel·lícula té un esperit similar seria aquella petita joia titulada Mud (Jeff Nichols, 2012), amb un Matthew McConaughey fugitiu de la justícia convertit en figura paternal d’un nois que es faran grans.

També en la novel·la hi ha una acurada descripció de l’evolució del periodisme, degradat a farcir de continguts digitals mentre deixa de banda la tasca d’investigació que sí que pot exercir el protagonista, per a enveja sana del seu cap, en Jordi. Una altra figura paternal.