Cap a un cinema en català més ambiciós i popular

L’enyorat Agustí Villaronga va deixar amb Pa negre, fa tretze anys, el llistó de públic, taquilla i premis a uns nivells que semblaven insuperables. L’adaptació de la novel·la d’Emili Teixidor estava rodada en català i va obtenir tretze premis Gaudí (això era previsible), però també va triomfar als Goya amb nou premis. Dinamitava així els tòpics sobre la capacitat del cinema en VOC de triomfar fora dels territoris de parla catalana. Per mesurar l’enorme èxit que han tingut, seguint l’ordre cronològic, Casa en flames, de Dani de la Orden, i El 47, de Marcel Barrena, n’hi ha prou dient que les dues han superat, per primera vegada en tretze anys, la taquilla de Pa negre: 3,07 milions d’euros la pel·lícula de la casa en venda i 3,10 milions la de l’autobús segrestat. Entre els anys 2010 i 2011, Pa negre va recaptar 2,68 milions d’euros. Aquestes xifres no tenen en compte la inflació. En públic, Villaronga va obtenir 439.744 espectadors; Casa en flames, 458.329, i El 47, més de 477.000. Per posar en context aquestes xifres, el rècord històric del cinema estatal l’ostenta Ocho apellidos vascos (2014), amb 55,38 milions de taquilla, i el rècord absolut, Avatar (2009), amb 79,38 milions. El cinema independent es mou en xifres discretes, en comparació amb el potent cinema comercial de Hollywood o espanyol, però té un estàndard de qualitat alt que li permet guanyar premis i viatjar a festivals internacionals.

Els dos títols d’enguany també apunten a premis importants. De moment, El 47 ha obtingut divuit nominacions als premis Gaudí, incloses totes les importants, i Casa en flames n’aspira a catorze. En els Goya, poden superar o igualar la gesta de Villaronga. El 47 està nominada per a catorze estatuetes de l’Acadèmia del Cinema Espanyol (és la més nominada) i Casa en flames, per a nou. Això sí, cap dels dos films està nominat al Goya a millor director. Una paradoxa, tractant-se de projectes tan personals i amb un pes tan gran dels seus directors.

Una curiositat d’aquest doble èxit és que les dues són pel·lícules adscrites a una classe social. Casa en flames retrata una família burgesa vinguda a menys que es reuneix a la seva casa de Cadaqués. Emma Vilarasau, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan i Clara Segura protagonitzen aquesta comèdia dramàtica que ha connectat tan bé amb el públic. El 47 posa el focus en les classes populars, en els immigrants andalusos que van construir amb les seves mans les seves pròpies cases a l’extraradi barceloní, i en les seves lluites per aconseguir condicions de vida dignes, en concret el transport públic. Eduard Fernández, de nou Clara Segura, David Verdaguer, Zoe Bonafonte i Salva Reina són alguns dels protagonistes del film.

Aquestes dues pel·lícules no són una excepció en un panorama àrid. Siguin rodades en català o no, les produccions catalanes de mida mitjana i de qualitat que han obtingut reconeixements en festivals (en públic no tant) són unes quantes: Polvo serán, de Carlos Marques-Marcet (catorze nominacions als Gaudí i premiada a Valladolid); Salve Maria, de Mar Coll (set nominacions als Gaudí i premiada a Valladolid); Segundo premio, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez (nou nominacions als Gaudí i triomfadora de Màlaga), Los destellos (cinc nominacions als Gaudí i premiada al festival de Sant Sebastià)... Queda clar que els films de Barrena i De la Orden no són bolets aïllats.

Els èxits del 2024 en xifres