‘Nosferatu’, horror amb el toc virtuós de Robert Eggers

Sitges va assistir el 2015 al prodigiós debut de Robert Eggers amb La bruja, un compendi de la iconografia i els tòpics de la bruixeria desplegat amb un virtuosisme i un sentit estètic brutals. El cineasta de Nova York combina imatges poderoses, elements fantàstics i una banda sonora molt treballada que fa tremolar l’ànima. Res era fruit de l’atzar en aquell primer llargmetratge. Els seus films següents han aprofundit en aquest camí: El faro (2019), El hombre del norte (2022) i Nosferatu (2024), que s’estrena avui. La bruja va impulsar la carrera d’Anya Taylor-Joy. Les estrelles amb inquietuds artístiques han desfilat després pels seus films: Robert Pattinson, Nicole Kidman, Alexander Skarsgård...

Si el seu cinema no ha arribat al gran públic, és perquè és massa radical, no fa concessions a la sensibilitat mainstream. Però té el seu públic apassionat i col·lecciona elogis de la crítica. Abordar un remake de Nosferatu (1922), el clàssic de F.W. Murnau, és un repte esperat amb candeletes pels seus fans, que no són pocs i no quedaran decebuts. Lily-Rose Depp, la filla de Johnny Depp, interpreta la protagonista, Ellen Hutter, desitjada i maleïda pel terrorífic vampir dels Carpats. Nicholas Hoult és el seu marit, Bill Skarsgård encarna el comte Orlok i Willem Dafoe és el caçador de vampirs. Terror pur, amb ensurts inclosos, puntegen la trama, que es mou en tot moment en el territori del fantàstic, com si estiguéssim en un malson. Robert Eggers s’inspira en l’expressionisme de Murnau, i en el terror romàntic del Dràcula de Coppola, però per damunt de tot Nosferatu és un exercici de l’estil sonor i visual del cineasta que, d’acord amb els temps que corren, posa la protagonista femenina al centre.